El pebrot, xile (del náhuatl: chīlli,), ají o morrón és l’espècie més coneguda, estesa i conreada del gènere Capsicum (Capsicum annuum), una hortalissa (baia) de la família Solanaceae, la mateixa a la qual pertanyen els tomàquets , les patates, les albergínies i unes 2.700 espècies de plantes més.
Encara que hi ha molts tipus de pebrots i bitxos, amb diferents formes, mides, colors i sabors, picants i no picants, etc. tots pertanyen a la mateixa espècie
És l’hortalissa més rica en vitamina C
El pebrot va ser domesticat fa uns 6000 anys pels pobles originaris de Mesoamèrica, àrea on encara avui es troben algunes varietats silvestres, com la coneguda amb el nom de chiltepín, xile solter o xile boig. Originalment, el seu sabor era molt picant i en el seu primer ús alimentari va ser assecat i mòlt, en qualitat d’espècia. Quan els primers espanyols van ocupar Mèxic, ja existien moltes varietats domesticades i cultivades per la població nativa.
Per al cultiu del pebrot es requereix una temperatura càlida, almenys uns 20 ° C de mitjana, sense massa canvis bruscs i una taxa d’humitat no massa alta, gran quantitat de llum, sobretot durant el primer període de creixement després de la germinació. Es pot conrear en qualsevol tipus de sòl, però l’ideal és el que posseeix bon drenatge, amb presència de sorres i matèria orgànica. En l’actualitat, la majoria de pebrots són cultivats en hivernacles, ja que el maneig de les condicions exteriors és més controlable.
Xina és avui el principal productor mundial
El gust picant d’alguns tipus de pebrots està determinat per la capsaïcina, una substància alcaloide molt antioxidant que es troba absent o limitada en les varietats de pebrots dolços.
El pebrot deshidratat i mòlt s’empra com a espècia, popularment es coneix com pebre vermell (fumat, dolç o picant) i en les seves varietats més picants com chili (paraula utilitzada a Amèrica) o paprika (paraula utilitzada en diversos països europeus). Gràcies a l’intens gust del pebre vermell, combinat amb l’all i altres espècies, s’elaboren moltes de les receptes de la xarcuteria tradicional ibèrica. Atès que el peculiar gust deriva d’aquestes aromes, és possible adaptar les receptes a la seva versió 100% vegetal.
L’expansió del cultiu del pebrot per tot el globus troba els seus motius en l’ocupació del continent americà a partir del segle XV. En 1.493, a les illes del Carib, Cristóbal Colón i els seus acompanyants van ser els primers europeus a menjar pebre vermell, per tant, Colom va importar els primers exemplars de pebrots per donar-los a conèixer a Espanya i tot el continent Europeu, però, l’hortalissa no va agradar a causa del seu sabor massa picant per al paladar de l’època.
El pebrot no va obtenir èxit en les taules europees, almenys, fins a finals del segle XIX i primers anys del segle XX, quan es van desenvolupar les varietats més dolces i menys picants. Precisament, l’apel·latiu “pebrot” deriva de pebre, ja que Cristòfor Colom havia organitzat la seva travessia per l’Atlàntic amb la finalitat d’arribar més ràpid a l’Índia i poder exportar espècies a Europa. Colom va quedar bastant sorprès pel sabor picant del pebre vermell que, per la seva semblança amb el pebre, va confondre precisament per una nova varietat de vermella del pebre.
Autora: Helena Escoda Casas, Llicenciada en Història (UAB)
Bio Eco Actual Juliol-Agost 2017
