Per inaugurar aquesta col·lecció sobre tècniques constructives en la Bioconstrucció, en aquest article presentarem la tàpia.
La tàpia és una tècnica constructiva en terra crua, present al llarg de tota la història de l’arquitectura. Exemples des d’Austràlia fins al nord d’Europa testifiquen l’evolució d’aquesta metodologia, condicionada sempre per variables com els recursos disponibles o les diferents cultures en contacte, generant diferents modalitats de tàpia i marcant des de fa més de 5000 anys l’arquitectura vernacla del lloc o la avantguarda contemporània del disseny arquitectònic.
Terre pisé en francès, rammed earth en anglès, taipa de pilão en portuguès o stampflehm en alemany, el sistema és sempre el mateix independentment de la ubicació. Consisteix en abocar terra humida en un encofrat i compactar-la amb un picó en capes de 10 a 15 cm, i és així com es va originar el seu nom onomatopeic, pel so rítmic al piconar “tap tap tap”. Convé assenyalar que la paraula ‘tapial’ es refereix a l’encofrat, mentre que ‘tàpia’ designa al mur, o a una part del mateix, resultant amb aquesta tècnica.
En comparació amb altres tècniques de terra crua, la tàpia requereix molt poc material per al seu acabat superficial ja que s’adquireix una superfície llisa, el que facilita el seu reconeixement. En ocasions s’utilitzen diferents tipus de terra amb qualitats cromàtiques variades en cada tongada per crear un efecte estètic, brindant-nos un agradable estímul als sentits, recordant-nos els motius pels quals la terra ha estat el material que ens ha acompanyat durant tants anys.
En aquests murs monolítics, amb gruixos al voltant dels 40-60 cm, la terra emprada necessita un mínim contingut d’humitat (al voltant del 8%) el que produeix una retracció molt baixa i una major resistència a compressió, oferint així un sistema apte per projectar murs estructurals. D’altra banda, per la seva alta densitat, la tàpia posseeix bones prestacions tèrmiques i acústiques. Les cases amb murs de tàpia són fresques a l’estiu i càlides a l’hivern gràcies a una propietat dels materials anomenada inèrcia tèrmica, que aconsegueix esmorteir el pas del flux de calor i retardar-lo segons els gruixos del mur i la seva densitat.
Quant a les seves qualitats acústiques, s’ha constatat una reducció d’uns 50-60 dB en un mur de 40 cm de gruix, el que dilucida l’expressió “Estàs més sord que una tàpia!”.
Autor: Joan Romero Clausell, Soci cooperativista a Okambuva. Gestió i execució de projectes de bioconstrucció | www.okambuva.coop
Bio Eco Actual Setembre 2017
