Cada vegada més municipis europeus opten per gestionar els seus espais verds sense pesticides químics. El moviment, que a Alemanya ja suma prop de 600 localitats, busca reduir l’impacte ambiental dels herbicides i insecticides i recuperar la biodiversitat urbana.
L’article de Sarah Brockhaus a la revista alemanya Schrot&Korn descriu com aquesta transició s’està consolidant, quins reptes implica i quins beneficis aporta. A partir del seu relat, podem observar com aquesta tendència també arrela a Espanya.
A Wendelstein, a la regió alemanya de Francònia, els prats fl orits que envolten el nou ajuntament són un símbol d’aquest canvi. El municipi ha eliminat completament l’ús de pesticides en parcs, prats i zones públiques, i només utilitza adob orgànic. El resultat és un mosaic de més de 12.000 metres quadrats de prats florits que requereixen més feina i més coneixement tècnic, però que ofereixen un hàbitat ric per a insectes i plantes.
Per mantenir els espais “endreçats” sense recórrer a productes químics, el personal municipal utilitza tècniques mecàniques, com desbrossadores o tallagespes, i mètodes tèrmics basats en calor, vapor o infrarojos. Són processos més lents, però també més respectuosos amb el sòl i la fauna.
Un moviment que busca reduir l’impacte ambiental dels herbicides i insecticides i recuperar la biodiversitat urbana
A França, destaca la idea de “commune sans pesticides”. Des del 2017, una llei estatal limita dràsticament l’ús de pesticides en els espais públics i fins i tot en jardins privats. Tot i que hi ha excepcions, com camps esportius o vies de tren, la majoria de municipis han adoptat una gestió verda sense químics. L’acceptació, però, varia segons el territori: les zones urbanes hi són més receptives, mentre que en regions agrícoles el debat és més intens.
Alemanya també afronta un repte comunicatiu. Quan els prats municipals deixen de ser gespes uniformes i apareixen herbes espontànies, alguns veïns ho interpreten com a deixadesa. Per això, municipis com Wendelstein instal·len panells informatius i expliquen iniciatives com el “maig sense sega”, que permet que les plantes completin el seu cicle i afavoreixin pol·linitzadors.
A més, sovint hi ha tensions entre les llavors recomanades pels experts, que afavoreixen la biodiversitat, i les preferències estètiques dels ciutadans. Un prat ric en espècies no és una gespa anglesa i cal temps perquè la comunitat s’hi acostumi i entengui que el “desordre” natural és, en realitat, un signe de salut ecològica.
Els beneficis, però, són clars. Les zones sense pesticides presenten una biodiversitat més alta, un sòl més actiu i una millor capacitat de filtratge de contaminants. A més, aquests espais milloren el microclima urbà i contribueixen a reduir l’erosió del sòl i creen corredors ecològics que connecten parcs, jardins i boscos propers. En un context de canvi climàtic, aquestes superfícies verdes actuen com a petites infraestructures naturals que retenen aigua, moderen la temperatura i donen refugi a la fauna.
Tot i això, l’article recorda que el gran consumidor de pesticides és l’agricultura, amb un 95% del total. Les estratègies europees i estatals preveuen reduir-ne l’ús, però se centren sobretot en el sector agrari. Per això, entitats com l’Aliança per a una agricultura adequada als nens reclamen més transparència: ningú sap exactament quins pesticides s’estan utilitzant per ruixar, on i quan s’apliquen, perquè les dades no són públiques. També demanen reformar el sistema d’autorització de productes fi tosanitaris, que sovint també apareixen en els aliments convencionals.
Malgrat aquestes limitacions, molts municipis no volen esperar. Xarxes com “Kommunen für biologische Vielfalt” o iniciatives com el “Blühpakt Bayern” ofereixen suport tècnic i econòmic per transformar els espais verds en zones riques en fl ora i fauna. Ciutats com Brussel·les, Luxemburg o Karlsruhe ja són referents en la gestió sense pesticides i han demostrat que és possible mantenir espais públics atractius, funcionals i ecològicament sans.
A Espanya, el moviment cap a municipis lliures de pesticides ha crescut de manera notable durant l’última dècada. Diverses ciutats han aprovat estratègies de biodiversitat i ordenances que limiten o prohibeixen l’ús de glifosat i altres herbicides en espais públics i han impulsat models de gestió més respectuosos amb la biodiversitat. Un dels casos més emblemàtics és Pontevedra, que ha combinat la renaturalització urbana amb la reducció dràstica de productes químics, convertint-se en un referent internacional en espai públic saludable. València ha seguit un camí similar.
Cal entendre que el “desordre” natural és, en realitat, un signe de salut ecològica
Catalunya també ha tingut un paper destacat en aquesta transició. Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats de l’Estat a eliminar el glifosat i a impulsar una gestió ecològica dels parcs urbans, amb prats de fl oració espontània i refugis per a pol·linitzadors.
Altres ciutats espanyoles també han fet passos importants. Madrid ha reduït progressivament l’ús d’herbicides en parcs i àrees infantils, i ha impulsat programes de control biològic de plagues. Saragossa i Valladolid també aposten per substituir els tractaments químics per gestió mecànica i plantacions adaptades al clima.
En municipis mitjans i petits d’arreu del país també s’observen avenços, i en moltes zones rurals, la pressió veïnal ha afavorit la substitució d’herbicides per mètodes mecànics en camins i cunetes.
El moviment cap a municipis lliures de pesticides és, en defi nitiva, una aposta per ciutats més saludables i resilients. Requereix més feina, més pedagogia i més paciència, però els resultats són visibles: més papallones, més abelles, més plantes autòctones i més consciència ambiental. I, sobretot, una nova manera d’entendre els espais verds: no com a decoració, sinó com a ecosistemes vius que cal cuidar.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Maig 2026
