Entre el 10 i el 21 de novembre s’ha celebrat la gran cita internacional sobre canvi climàtic, la COP30 a Belém, Brasil. La trobada estava marcada per un repte molt gran i ambiciós: establir un full de ruta global cap a la transició energètica i l’abandonament progressiu dels combustibles fòssils, que són els principals responsables de les emissions de carboni. Tanmateix, l’agenda climàtica incloïa altres punts importants, com el finançament climàtic, els mecanismes d’adaptació als fenòmens climàtics i a les noves realitats sorgides dels impactes ja presents en el nostre dia a dia, o el dret de les comunitats a la sobirania per decidir sobre els seus territoris.
Durant dues setmanes les reunions multilaterals han estat constants amb l’objectiu d’avançar cap a uns objectius complexos. En aquesta línia, tot seguit plantegem els grans punts a destacar sobre la COP30.
En primer lloc, el multilateralisme climàtic s’ha evidenciat pràcticament impossible. La multiplicitat d’actors presents en la presa de decisions globals i els seus interessos molt diferenciats, condicionats per la seva geopolítica, han demostrat la gran dificultat d’avançar en la posada en marxa de mecanismes i processos concrets. Més enllà de l’establiment d’un marc genèric d’acció conjunta —es va signar un acord per exigir esforços més grans per assolir els objectius nacionals d’emissions i augmentar el suport financer als països del Sud Global— van tornar a aflorar, un cop més, les múltiples diferències sobre com progressar.
Les escletxes més importants es van evidenciar en dues grans temàtiques: el finançament de l’adaptació i la mitigació, i la transició energètica cap a l’abandonament dels combustibles fòssils. En la primera negociació, sobre el finançament, no només es debatia quins països tenen més quotes de contaminació, sinó també quins estats han de fer un aportament superior tenint en compte no només els seus nivells actuals de contaminació, sinó també el seu recorregut històric i la seva capacitat de pagament. Es tracta, un cop més, del gran debat enquistat sobre la “Responsabilitat compartida, però diferenciada”, que evidencia els diferents punts de vista entre el Nord i el Sud Global, en el qual tots comparteixen la idea d’augmentar el finançament (triplicar-lo per al 2035), però discrepen sobre qui ha d’assumir-lo i en quina proporció, i sobre quins mecanismes han de ser els adequats, evitant desigualtats derivades de fórmules passades com els préstecs.
La segona temàtica de divergència gira al voltant de com i quan s’ha de produir l’abandonament dels combustibles fòssils (grans generadors d’emissions de carboni), un tema que genera grans controvèrsies per diferents motius: inicialment, pels actors que no volen deixar d’explotar i exportar petroli i gas com a motors principals de les seves economies, atès els seus alts rendiments; i, alhora, pels actors que estan a favor de la transició energètica, però sostenen que aquesta ha de ser justa des del punt de vista social, econòmic i ambiental, evitant la reproducció de les desigualtats sistèmiques.
És pràcticament impossible establir decisions comunes, condicionades pel xoc d’interessos geopolítics i geoeconòmics, però també per un creixent negacionisme climàtic
En segona posició, un altre punt important a destacar és l’absència de destacats interlocutors internacionals, com la presidència dels Estats Units, un estat responsable d’una part significativa de les emissions. Trump es va absentar de la cita i tampoc va enviar representants, ja que el seu govern considera el canvi climàtic una fal·làcia, com va demostrar amb la sortida de l’Acord de París el gener de 2025. La seva absència va posar de manifest l’actual polarització política sobre l’agenda climàtica, amb una especial reticència de l’extrema dreta, i els múltiples interessos i perspectives que impossibiliten una acció col·lectiva real. Per la seva banda, la Xina sí que va assistir a les converses; no obstant això, la seva proposta no va ser ambiciosa i, entre línies, es podien percebre constantment els seus interessos comercials dins dels seus plans d’expansió de la Nova Economia Verda, en la qual pretén posicionar-se com a superpotència en el lideratge dels vehicles elèctrics i les energies renovables.
Entre les negociacions que sí que van aconseguir avançar, destaca la creació d’un full de ruta per frenar la desforestació, un tema crucial si tenim en compte la contribució de la biodiversitat en la lluita contra el canvi climàtic i el fet que la cimera se celebrava en plena Amazònia. D’altra banda, també es va debatre com la tecnologia i la IA podien ajudar en els diferents fronts de l’agenda climàtica, així com la manera en què s’hauria de dur a terme la transferència de tecnologia perquè el progrés tècnic en matèria de canvi climàtic fos realment global. Es va aprovar un “Programa d’Implementació de Tecnologia” per desplegar tecnologia climàtica a escala mundial. I per acabar, cal mencionar també l’aprovació del “Mecanisme d’Acció de Belém (BAM)”, amb l’objectiu d’accelerar la implementació d’accions climàtiques concretes i efectives, concretant els debats en accions específiques sobre el terreny. Entre les seves grans funcions destaquen els indicadors per coordinar accions globals i locals, prioritzar accions d’alt impacte i reforçar la transparència.
Finalment, és molt rellevant mencionar la forta mobilització social que ha desfermat la COP30, demostrant la creixent pressió de la ciutadania, els moviments juvenils i les organitzacions ecologistes sobre els governs per accelerar l’acció climàtica. Els carrers de Belém es van omplir de manifestacions que exigien compromisos més ambiciosos, denunciaven la inacció institucional en la negociació i qüestionaven els rols establerts en la presa de decisions, recordant que l’acció climàtica no pot ser només un assumpte tècnic, sinó també un imperatiu social i polític.
En definitiva, la COP30 ha estat marcada per la manca d’ambició i per la incapacitat d’avançar de manera multilateral cap a objectius comuns. En aquest context, s’observa un enquistament en l’agenda climàtica que dificulta tenir un horitzó optimista a curt termini, amb la certesa d’una presa de decisions comuns gairebé impossible, condicionada pel xoc d’interessos geopolítics i geoeconòmics, així com pel creixent negacionisme climàtic.
Autora: Gemma Isern Castells, Politòloga, Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Novembre 2025
