En els últims trenta anys, el preu del menjar d’origen animal no ha augmentat, és a dir, que, si ho comparem amb totes les altres despeses, el que costa aquest tipus de proteïnes s’ha mantingut. No obstant això, el granger ha de produir cada vegada més si vol sobreviure, això ens porta a preguntar-nos què mengen aquests animals?

És una aritmètica molt senzilla, però terriblement endimoniada.

Què mengen els animals que mengem?
123rfLimited©izikmd. Processament d’aus de corral a la indústria alimentària

Què mengen i com viuen aquests animals?

El resultat d’aquesta premissa són experiments genètics, animals atapeïts en condicions inacceptables des de qualsevol punt de vista, falta d’higiene (l’olor insuportable de l’amoníac que desprenen els excrements en una granja de pollastres d’engreix és capaç de matar els propis animals), antibiòtics i additius.

Més “producció” a menor cost

No és fàcil trobar informació sobre la situació real del menjar d’origen animal que arriba avui en dia a les cuines. No tindria per què ser així: la domesticació de pollastres, gallines i la resta d’animals de granja va començar fa gairebé 10.000 anys i avui gairebé un terç de tota la superfície del planeta es dedica a la ramaderia. Avui, però, es desconeix el que de veritat ingereixen aquests animals domesticats.

Per raons d’espai repassarem breument i fins on ha estat possible -en les granges d’engreix ningú diu el que de veritat se’ls dóna per menjar- el procés que ha portat a l’actual alimentació de pollastres i gallines.

A la granja

L’any 1879 es va inventar el vagó refrigerat i en el 1908 es van introduir els sistemes de cintes transportadores en les cadenes dels escorxadors. Des de llavors la velocitat de la cadena ha anat augmentant (s’ha multiplicat per més de tres) en els últims vuitanta anys.

En les granges d’engreix ningú diu el que de veritat se’ls dóna per menjar

Això de tenir els animals tancats data de 1923, quan una grangera nord-americana, Celia Steele, va rebre per error una comanda de 500 pollastres en comptes dels 50 que havia encarregat. Ella va fer la prova de tenir-los tancats durant l’hivern i provar un curiós sistema de menjadores amb el qual va aconseguir que la majoria sobrevisquessin. El 1926 tenia 10.000 aus, i el 1935, 250.000.

En deu anys, la península Delmarva, als EUA, era la capital avícola del món. Avui produeixen 250 milions de pollastres, gràcies a això, la zona és una de les més contaminades per nitrats, amb un terç del total d’aigües que reguen les zones agrícoles. Un sistema que s’ha tornat insostenible.

Vitamines afegides als pinsos

Tornem al menjar, perquè de seguida es van descobrir els beneficis d‘afegir vitamines A i D al pinso dels pollastres. I a mitjan del segle passat, un híbrid del blat de moro proporcionaria el tipus de menjar barat que calia: de seguida va ser incorporat a les cadenes d’alimentació de les granges. Després es va inventar l’amputació del pic, del que estalviarem els detalls.

En la dècada de 1950 es va començar a afegir sulfats i antibiòtics al pinso aviari

Una mica després, els llums i ventiladors automàtics van fer possibles majors densitats i van donar lloc a la manipulació del creixement, que és avui una pràctica comuna. Se’ls deixen els llums encesos quatre hores al dia durant la primera setmana de vida de les cries. Això les anima a menjar més. Després s’apagaran una mica els llums, donant-los una mitjana de quatre hores de foscor al dia. Això els permet dormir el mínim per a la seva supervivència.

Al llarg d’uns pocs anys, cada detall de la vida dels pollastres es va anar remodelant per produir més menjar a menor cost. Era el moment de donar un altre pas: amb l’encreuament de races es va aconseguir un tipus de pollastre que “produïa” pits més grans i més carn… donant-li menys menjar.

¿Qué comen los animales que comemos?
123rf Limited©kokotewan

Sulfats i antibiòtics

Per estimular el creixement dels pollastres, en la dècada de 1950 es va començar a afegir sulfats i antibiòtics al pinso aviari. Els règims de menjar i medicaments es van desenvolupar de manera coordinada amb aquella nova raça de pollastres, i deu anys després ja havia dues espècies: una per carn i una altra per ous.

La pròpia genètica d’aquestes aus, juntament amb l’alimentació i l’entorn, estava sent sotmesa a una intensa manipulació, ja fos amb la finalitat de produir un excessiu nombre d’ous o de carn (sobretot de pits).

De 1993 a 1995, el pes mitjà de les aus va augmentar un 65%, mentre que el temps que trigaven a arribar al mercat es va rebaixar en un 60% i les necessitats de menjar -gràcies als sistemes d’alimentació automatitzada plena de fàrmacs, aigua, calefacció i ventilació- en un 57%.

Als EUA, els estudis científics i els registres governamentals indiquen que entre el 39 i el 75% dels pollastres que arriben a les botigues presenten una infecció d’E coli

Pits alterats

Els teixits musculars i grassos dels pollastres manipulats genèticament creixen molt més de pressa que els seus ossos, el que comporta deformitats i malalties. Aquests canvis en la genètica de les aus no van suposar un canvi més: van dictar com podien ser criades. Amb aquestes noves alteracions, els medicaments i el confinament no es feien servir només per augmentar els beneficis, sinó perquè les aus ja no estaven mai «sanes». Tres de cada quatre presenten algun tipus de problema de mobilitat.

Aquests pollastres una mica estrafolaris de raça única ( “pollastres de fàbrica”) són avui dia pràcticament els únics que es crien per al gran consum. Per això no es tracta tant de la poca qualitat del pinso que mengen els pollastres i gallines a les granges industrials, sinó que els additius els converteixen en un aliment de qualitat molt pobre.

Als EUA, els estudis científics i els registres governamentals indiquen que entre el 39 i el 75% dels pollastres que arriben a les botigues presenten una infecció d’E coli (indicador de contaminació fecal). I per eliminar un altre patogen potencialment letal, la campylobacteria, se sol recórrer a banys de clor.

Els consumidors poden notar que els pollastres no tenen gaire bon gust. No és fàcil que tingui bon gust un animal brut per la seva pròpia femta fermentada, malalt i atapeït de fàrmacs. El que mengen els porcs i les vaques encara és més interessant, com veurem pròximament. ( “Què menjaràs de segon? Cloranfenicol”).

Autor: Jaume Rosselló, Editor especialitzat en salut i alimentació

Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu

Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir
Bio Eco Actual Octubre 2021

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here