Arriba el moment: els boscos ens regalen cada any autèntiques perles que sovint passen desapercebudes. De gairebé tots els colors, formes i mides, les baies són els fruits del bosc que maduren sobretot a la tardor. Les recordarem, juntament amb les plantes medicinals més properes per gaudir de l’estació i preparar l’hivern.
Les baies i fruits del bosc
Groselles i gerds són dues de les més conegudes, fins i tot avui podem trobar-les, de cultiu, als comerços. N’hi ha força més, belles i suculentes; només cal localitzar-les per regalar-nos un berenar natural inoblidable. I si sabem escollir, encara podrem elaborar productes exquisits amb les baies de tardor que brollen entre la frondositat. Trobarem, per exemple, la gavarrera (Rosa canina), que apareix sovint a les vores dels camins, o a les bardisses o clarianes dels boscos. Destaca per la seva enorme riquesa de vitamina C, i també conté les vitamines B, E, K, P i provitamina A. Durant segles ha estat un autèntic tresor per a les regions fredes on no arribaven les taronges. S’ha de menjar fresc i ben rentat (i evitar els irritants petits pels que entapissen la part interior). Per cert, les roses de jardí provenen d’aquesta planta.
També podem trobar la moixera silvestre (Sorbus aucuparia), sempre astringent i diürètica; el sanguinyol (Cornus sanguínia), que creix en barrancs i vessants ombrívols al nord de la Península; el saüc (Sambucus nigra), tan important per quan arribi l’hivern i els refredats, o el popularíssim esbarzer (Rubus ulmifolius), ric en calci i potassi, carbohidrats, vitamines A i C, i amb un sabor molt agradable. I l’aranyoner, el coralet, el llentiscle, el galzeran, les flors de lligabosc, el mostellar, l’arboç…
Precaució. Cal tenir en compte que hi ha altres plantes que poden portar complicacions, sobretot a grans dosis. Hi ha baies verinoses que convé saber distingir i davant del dubte és millor no menjar-les. Aquestes cinc són força comunes i causen trastorns narcòtics, intestinals, cardíacs o abortius. Són el teix (Taxu baccata), l’olivereta (Ligustrum vulgare), la nou negra (Tamus communis), la dolcamara (Solanum dulcamara) i el vesc (Viscum àlbum), l’extracte del qual és, curiosament un poderós recurs anticàncer. Les boletes de vesc són en realitat un paràsit que creix en pomeres, pereres, pollancres, pins o roures, però són verinoses i la seva manipulació és arriscada si no es coneix el procediment, avui en mans dels laboratoris.
Plantes medicinals a la tardor
S’acosta el moment de preparar el compost biològic, aquest adob orgànic tan essencial per a una bona terra si teniu la sort de tenir un hort. Si tot va bé recomanarem el que convé plantar, però abans, el clima convida a les excursions o a fer una bona passejada pel camp i la muntanya. Ens trobarem de nou amb la farigola (Thymus vulgaris), la sàlvia (Salvia officinalis), el fonoll (Foeniculum vulgare), el romaní (Rosmarinus officinalis) o la saponària (Saporiana officinalis), la popular herba sabonera amb l’arrel de la qual podem tractar afeccions cutànies, trastorns reumàtics i infeccions osteoarticulars. I també ens fixarem en:
La xicoira (Cichorium intybus). Les arrels i les fulles de les xicoires s’usaven per estimular la gana, per als problemes digestius, hipertensió i alteracions hepàtiques. La tija de les fulles, que es recull fins al final de l’estiu, és un bon diürètic, laxant i depuratiu natural. I a l’octubre es desenterren les arrels (torrades són un substitut del cafè). Les fulles joves fresques es mengen en amanida (encara que és més habitual la utilització de la seva cosina, l’endívia (Cichorium endívia).
La bruguerola (Calluna Vulgaris). És menys freqüent al mediterrani, però sí a gran part d’Europa i en amplis racons de la península ibèrica. És una planta diürètica que serveix també per tractar úlceres de la pell, gingivitis, ferides, diarrees, i com a antisèptica de les vies urinàries en casos de cistitis. La reconeixereu per les branques, rematades per raïms de flors de color rosa, ataronjat i blanc.
La genciana (Gentiana lutea). Estimula la gana, les secrecions i la motilitat gàstrica i biliar. També és un poderós reconstituent i tònic, per això s’empra freqüentment en preparats digestius, antianorèxics i per a trastorns hepatobiliars (només està contraindicada en cas d’úlceres gàstriques i duodenals). Es recull l’arrel de plantes de cinc anys o més. Sembla lleugerament dolça al principi, però després és un amarg excel·lent.
El card marià (Silybum marianum). Les llavors són riques en silimarina (1,5-3%), i amb una important acció medicinal desintoxicant i regeneradora de cèl·lules hepàtiques. És una planta molt útil per al tractament d’hepatitis, cirrosi i casos de fetge gras. Hi ha també qui consumeix les seves fulles, pelades i fresques en amanida i el suc de la tija, coronat per inflorescències de tons porpra (de vegades blanques). En medicina natural és un recurs excel·lent en cas de congestions i trastorns del fetge. Es recol·lecta tot el mes d’octubre.
El ginebre (Juniperus Communis). Els seus fruits, d’olor aromàtica i sabor dolç i especiat, s’utilitzen en l’elaboració de ginebra (si obriu una de les boletes negres i la oloreu, la reconeixereu de seguida). Se sol recol·lectar fins a finals de novembre i només està contraindicada durant l’embaràs i en cas d’afeccions renals de naturalesa inflamatòria. Si no ens excedim en la dosificació i no es fa servir prolongadament, és un excel· lent diürètic i antisèptic urinari, un bon digestiu i fins i tot un expectorant.
Autor: Jaume Rosselló, Editor especialitzat en salut i alimentació
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Octubre 2024
