Eco Portal 04/08/2015
L’embull legal dels additius alimentaris.
Una dita popular diu que les aparences enganyen, el que aplicat als productes d’alimentació en l’actualitat vindria a dir que realment no sabem què mengem.
En la majoria dels casos allò que conté el producte no està indicat en l’etiqueta, i el que apareix tan prometedor en l’etiqueta pot ser buscat en va dins del producte. Això s’ha convertit en una mentida legal, és a dir en un frau.
Si per exemple tinc davant meu una etiqueta on apareixen maduixes, gerds i altres fruits del bosc, però en realitat no estan dins, què m’estic menjant? Això va succeir amb l’etiqueta d’una infusió anomenada “infusió de fruites”, en el revers es podia llegir “aroma”, és a dir que el consumidor no només comprava una cosa però li venien una altra, sinó que el que prenia amb tant delit no era més que aigua calenta amb química olorosa.
Però si a vostè com a consumidor se li acudís anar al supermercat amb diners falsos, probablement el detindrien. No obstant això els comerciants venen el que volen i no passa res, no importa si es tracta de productes químics de dubtosa innocuïtat. D’altra banda existeixen productes que contenen substàncies o compostos en quantitats desorbitades, per exemple el sucre, la informació difícilment apareix en algun lloc. Sense anar més lluny un pot de quètxup conté una proporció de 40 azucarillos, i no és que el sucre sigui tan insà, és que es consumeix massa. L’any 1500 el sucre era un aliment de què es consumien 20 grams a l’any, avui dia un nen consumeix una mitjana 49 kg a l’any.
D’altra banda l’alumini és un component usat en els colorants per dolços i productes de pastisseria, per tal d’aconseguir que l’aliment sigui més bonic i cridaner. Les autoritats de Baden Württemberg a Alemanya van realitzar mesuraments i van comprovar que hi havia 329 mil·ligrams d’alumini per quilo de pastilles de xocolata, una quantitat enorme, ja que l’alumini és un metall problemàtic que pot afectar el sistema nerviós i al cervell. De fet hi ha proves que l’alumini produeix efectes semblants a l’estrogen, és a dir que pot alterar la producció hormonal.
Però a banda dels colorants hi ha molts altres additius als aliments, ja que per aconseguir que els aliments tinguin una data de caducitat més llunyana, siguin més aromàtics, més vistosos o més cruixents la indústria se serveix de tot. Naturalment que depèn de quina quantitat es mengi, però el problema és que d’aquests additius permesos ningú sap quant mengem. El 1995 la Unió Europea va permetre més de 30 additius nous, amb la condició que s’examini amb regularitat quant ingereixen les persones. La qual cosa és lògica si es permeten productes químics nous, ja que si resulten ser nocius s’ha de saber quina quantitat és viable consumir sense riscos. El problema radica que per exemple no se sap amb exactitud quants additius conté una sopa instantània, ni quantes d’elles consumeix la gent en total. El que sí se sap és que es consumeixen més del compte.
Una altra substància tan controvertida com estesa és el glutamat, 1 aromatitzador que aconsegueix fer més saborosa el menjar, és a dir condimentar. La veritat és que fa temps que no es fan servir herbes o espècies clàssiques i naturals. La pols blanca que fa aparèixer per art de màgia sabors on abans no els havia es diu glutamat, i és l’additiu més controvertit però important de la indústria alimentària, consumint mundialment 2 milions de tones, un consum que s’ha multiplicat per 6 o 7 en els últims anys.
A l’etiqueta el trobarem amb els següents noms: glutamat monosòdic, E 621, potenciador o condiment. Encara que també sol emmascarar en l’extracte de llevat, un modern disfressa molt recurrent.
El problema dels additius químics, al marge del seu demostrat perjudici per a la salut, és que no només contenen substàncies verinoses i tòxiques, sinó que en el seu ús i abús s’aconsegueix excloure l’aliment sa que hauria de portar, que no obstant això el consumidor creu estar prenent. El que crearà amb molta probabilitat una cadena de carències en l’organisme humà que més tard necessitaran ser tractades.
Font: Eco Portal – www.ecoportal.net
Autora: Ana Sáez Ramirez
