gasesefectoinvernadora

EFE Verde 19/10/2015
Els nivells de gasos d’efecte hivernacle són els més alts en 800.000 anys.

Els nivells dels gasos d’efecte hivernacle ben barrejats més importants, que són diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), són els més alts dels últims 800.000 anys, ha dit a Efe el físic Àngel Gómez, de l’Observatori Atmosfèric d’Izaña, a Tenerife.

(Imatge: Torres de perforació a Mar Caspi. EFE/Sergei Ilnitsky)

“L’estudi dels nivells dels gasos d’efecte hivernacle, que van començar a Hawaii en els anys cinquanta del segle passat, es realitzen també a Tenerife des de 1984, i pel que fa al passat es coneixen en estudiar les bombolles d’aire atrapades en les plaques de gel de L’Antàrtida i Groenlàndia”, va explicar Ángel Gómez.

L’efecte hivernacle sempre ha existit però s’està incrementant des de la revolució industrial, ha assenyalat Àngel Gómez, de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), que ha afegit que amb aquest increment s’està produint en la superfície de la Terra un augment de temperatura , que és molt lent a causa de que l’aigua profunda dels oceans tarda molt en escalfar.

Observatori Atmosfèric d’Izaña:

Els gasos d’efecte hivernacle a l’Observatori Atmosfèric d’Izaña es mesuren contínuament (24 hores al dia tots els dies de l’any), i si bé l’òxid nitrós i l’hexafluorur de sofre (SF6) es mesuren des de 2007, el metà i el diòxid de carboni s’analitzen des de 1984.

Ángel Gómez ha explicat que si bé el monòxid de carboni (CO) no és un gas d’efecte hivernacle influeix en la química del metà, que sí que ho és, de manera que si hi ha més del primer hi ha una mica més del segon.

El monòxid de carboni i el metà són gasos de vida relativament curta en l’atmosfera, ja que el primer segueix a la seu pocs mesos i el segon uns nou anys, mentre que el diòxid de carboni es manté durant centenars d’anys, l’òxid nitrós uns 120 anys i l’hexafluorur de sofre al voltant dels 3.200 anys.

La diferència entre ambdós tipus de gasos és important, ja que per als primers es pot arribar a un equilibri entre emissió i destrucció, en aquest cas la concentració del gas romandria constant en l’atmosfera, mentre que per als segons la concentració del gas a l’atmosfera continua creixent mentre hi hagi emissions.

Això explica perquè les concentracions mesures a l’Observatori Atmosfèric d’Izaña sempre creixen per diòxid de carboni, òxid nitrós i hexafluorur de sofre, mentre que la concentració de metà ha tingut períodes de no creixement, i la de monòxid de carboni fins i tot decreix.

Impacte d’emissions:

Ángel Gómez ha indicat que l’impacte de les emissions dels diversos gasos en cert instant del futur es quantifica mitjançant el Potencial de canvi de la Temperatura Global (GTP), que es basa en el canvi de la Temperatura Superficial Global Media (GMST) provocat per aquestes emissions per a diferents horitzons temporals utilitzant com a referència el que provoca el diòxid de carboni.

El Potencial de canvi de la temperatura global a un horitzó de deu anys per a les emissions presents de metà és gairebé igual al provocat per les emissions de diòxid de carboni, però és poc més de la meitat per a un horitzó de vint anys, i menyspreable per un horitzó de cent anys, ja que el metà emès cent anys abans haurà estat gairebé completament destruït.

No obstant això, el GTP per a les emissions presents d’òxid nitrós roman constant en aquests horitzons temporals, ja que la seva vida mitjana és llarga i semblant a la del diòxid de carboni.
Els valors mitjans de l’atmosfera de fons mesurats a l’Observatori Atmosfèric d’Izaña durant l’any passat van mostrar que per cada milió de molècules en l’atmosfera 398,6 partícules eren de diòxid de carboni, 1,86 de metà, 0,3277 d’òxid nitrós, ,00000842 d’hexafluorur de sofre i 0,0923 de monòxid de carboni.

El creixement anual mitjà de diòxid de carboni de l’última dècada ha estat de 2,1 partícules per milió a l’any, mentre que l’augment d’òxid nitrós ha estat de 0,00089 partícules per milió a l’any i l’increment del hexafluorur de sofre de 0,00000030 partícules per milió a l’any.

El vapor d’aigua (H2O) també és un gas d’efecte hivernacle important, però la seva concentració en l’atmosfera varia moltíssim d’un lloc a un altre i també en alçada, ja que la seva concentració no està determinada per les emissions procedents de l’evaporació de aigua líquida en oceans, llacs i rius, evapotranspiració de les plantes i del sòl i altres, sinó per factors meteorològics complexos com temperatura, vent, localització de les borrasques i anticiclons.

El vapor d’aigua desapareix de l’atmosfera mitjançant la seva condensació en forma d’aigua líquida en núvols, que és posteriorment retornada a la superfície de la terra mitjançant la precipitació en forma de pluja.

Per tot això, l’impacte del vapor d’aigua en l’increment de l’efecte hivernacle es té en compte en forma de retroalimentació: l’augment dels gasos d’efecte hivernacle ben barrejats, augmenta la temperatura de la baixa atmosfera, i aquest increment de temperatura permet que una major quantitat de vapor d’aigua pugui romandre en l’atmosfera.

Font: EFE Verde – www.efeverde.com

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here