EFE Verde 26/10/2015
Netejar de plàstic l’oceà té solució i està en mans de cinc països.
Aturar un dels majors problemes ambientals del planeta, l’abocament de plàstic a l’oceà, és possible i passa pel control de les escombraries en cinc països emergents: Xina, Indonèsia, Filipines, Vietnam i Tailàndia, amb mesures que, en conjunt, costarien 5 milions de dòlars anuals.
(Imatge: Un nen senegalès salta entre les escombraries en una platja a Dakar (Senegal). EFE/Nic Bothma)
Així ho posa de manifest la investigació “Aturant l’onada: estratègies a terra per un oceà lliure de plàstics presentada per la organització Ocean Conservancy en una conferència internacional sobre ciències marines celebrada a Puerto Rico.
En la mateixa, experts en escombraries marines han parlat de com tallar aquest abocament incessant que, en un 80% dels casos, ve de terra: d’embolcalls mal tirats, no reciclats ni tractats, que acaben al mar on es desintegren en petits fragments que persisteixen durant anys.
L’embornal marí conté ja 150 milions de tones de plàstic, que posats en superfície ocuparien el que el gegantesc estat nord-americà de Texas.
A elles se sumen, de mitjana, vuit milions de tones noves cada any, segons els càlculs de Jenna Jambeck, investigadora de la Universitat nord-americana de Geòrgia, qui preveu que al ritme actual l’oceà serà un abocador amb 250 milions de tones de plàstic en 2025.
Els científics estimen que aquest any hi hauria una tona de plàstic per cada tres de peix.
El que va a l’oceà va a la boca
La ciència ha establert encara un itinerari exacte de quin és el camí que segueix el plàstic quan entra a la mar però sí que sap que “està a tot arreu, fins a les capes de gel de l’Àrtic i l’Antàrtida, i s’ha trobat en 660 espècies marines, des del minúscul plàncton a les més grans balenes “, explica George Leonard, científic marí d’Ocean Conservancy.
“Sabem poc en general de les afeccions del plàstic dels mars a la salut humana, encara que no tenim cap dubte que el que va a l’oceà va a la nostra boca. Una investigació recent -publicada Nature- va trobar restes de plàstic en absolutament totes les espècies comercials que es venen a les llotges del món”, afegeix Leonard.
Encara que tots els països amb accés costaner contribueixen a l’abocament de plàstics al mar, més de la meitat del mateix, gairebé un 57%, prové dels esmentats cinc països asiàtics: Xina (responsable del 29% de les escombraries de plàstic marí), Indonèsia (del 10,5%), Filipines (del 6,1%), Vietnam (del 5,9%) i Tailàndia (del 5,2%).
En el cas de la Xina, la investigadora de la Universitat de Xangai Jiao Tong, Julia Xue, explica que el plàstic ha estat considerat un dels tres principals contaminants -al costat de les emissions dels cotxes i al detergent- per part del Govern xinès però la seva taxa de reciclatge amb prou feines arriba al 20%.
Els experts consideren que per assegurar l’abocament mínim la taxa de reciclatge de plàstic ha de rondar el 80%.
Jurgenne Primavera, investigadora marina de Filipines relata que al seu país “els residus de plàstic són els que indiquen el nivell del mar”, i que “no hi ha manglar lliure de plàstics”.
Primavera assegura que el problema a Filipines és que “la gent no entén que cal reciclar, senzillament no hi ha separació, ni el país posseeix infraestructures adequades de reciclatge”.
Així, casos com el d’una balena recentment apareguda morta a les platges filipines amb quatre quilos de plàstic al seu interior resulten quotidians, segons explica.
Solucions
No obstant això, solucionar el problema en aquests països és factible, segons l’informe d’Ocean Convervancy, que delimita un seguit de ciutats i un nombre de rius on aturar la problema.
Els investigadors han vist que implementat en aquests punts plans locals de separació, recollida i transport segurs i tractament correcte dels residus de plàstic, es pot reduir l’abocament en aquests països en un 65% el que suposaria una disminució global del 45% el 2025 .
El cost de les mesures a aplicar seria 5.000 milions anuals, xifra mínima si es compara amb els danys que els plàstics marins ocasionen en els ecosistemes, les pesqueries i el turisme, afirma Janis Searles, un altre dels científics de l’ONG.
Per accelerar els plans de gestió de residus en aquests països, han creat l’aliança Trash Free Seas, formada per empreses, ONG i científics.
I és que Searles creu que el problema és perfectament abordable perquè “no és un abocament voluntari, ni la indústria del plàstic, ni els consumidors, ni ningú vol un oceà col·lapsat de plàstic”.
Font: EFE Verde – www.efeverde.com
Autora: Caty Arévalo
