EFE Verde 26/11/2015
Per què París no és ni Kyoto ni Copenhaguen.
Representants de 195 països més la Unió Europea es reuneixen a partir de dilluns a París amb l’objectiu d’adoptar un acord global de lluita contra el canvi climàtic; es tracta del tercer intent internacional per aconseguir-ho després Kyoto (1997) i Copenhaguen (2009)… En què es diferencia aquesta cita de les anteriors?
(Imatge: Activistes corren pels carrers de Copenhaguen amb un globus durant una manifestació a 2009)
En primer lloc i respecte a Kyoto, el pacte de París aspira a incloure a tots els països independentment del seu nivell de riquesa; preveu que les responsabilitats de lluita contra l’escalfament siguin “comunes però diferenciades”, però per a tothom.
El Protocol de Kyoto només va plantejar obligacions per als països industrialitzats -una reducció d’emissions del 5% en 2008-2012 respecte a nivells de 1990- i amb prou feines un reduït grup dels que tenen obligacions s’han mantingut en ell, fonamentalment la UE.
Davant la incapacitat d’acordar un tractat que el substituís a Copenhaguen (2009), els països van decidir estendre Kyoto fins al 2020, comprometent-se a una reducció del 18% per a aquest any respecte a 1990; de manera que l’acord de París, encara que diferent, serà el que doni continuïtat a Kyoto.
Kyoto, èxit o fracàs?
Ha estat un fracàs el Protocol? No per als que els van signar, que en els deu anys que porta en vigor han reduït les seves emissions un 22,6% enfront del 5% que es van comprometre; sí si es valora com a instrument internacional de lluita contra el canvi climàtic, en tant que els països que compleixen les seves obligacions només representen el 11% de les emissions mundials.
“Sense Kyoto els esforços per descarbonitzar l’economia mundial haurien estat molt més lents”, assenyala la secretària de la Convenció de Canvi Climàtic de l’ONU, Christiana Figueres, que considera el Protocol com “la llavor que va desenvolupar les primeres legislacions per a una economia baixa en carboni als països”.
En un article publicat a Nature, el professor d’Estudis Ambientals de la Universitat de Colorado Roger Pielke, considera que “Kyoto va ser un gran experiment polític, i va establir les primeres regles transparents per reportar, avaluar i verificar les reducció d’emissions, regles que ara seran molt útils en l’acord de París”.
“Kyoto va ser el primer pas concret en aquest camí, i encara que curt va ser important i va marcar la direcció a seguir”, assenyala a Efe Mar Asunción, que porta anys seguint les negociacions de canvi climàtic per WWF.
Copenhaguen, paraula prohibida
No obstant això, la paraula de la qual no volen sentir parlar els que ambicionen un acord a París és Copenhaguen, la ciutat que va acollir la cimera en què es va tractar d’arribar a un pacte, aquest cop sí, molt similar al que es pretén aconseguir ara.
Les expectatives de cara a Copenhaguen eren descomunals i malgrat que els països van mostrar bona voluntat en els mesos previs, la reunió es va convertir en un angoixant intercanvi d’acusacions entre països rics i pobres sobre de qui era la responsabilitat de combatre el canvi climàtic, a més d’en un entramat de trobades paral·leles a porta tancada que van desprestigiar les negociacions.
Teresa Ribera, secretària d’estat de Canvi Climàtic d’Espanya durant aquella cimera reconeix avui que Copenhaguen 2009 “va ser molt traumàtic” i han fet falta sis anys “per netejar les ferides obertes en aquella cimera, i que els països recuperessin la confiança entre ells i en el procés”.
El 2011 els països tornen a parlar d’aconseguir un pacte global i es proposen com a límit per aconseguir-2015. La cita ha arribat i la pregunta és: Per què París pot ser diferent de Copenhaguen?
“Pel grau de maduresa de la comunitat i internacional, hem passat d’una època que s’inicia a Rio (Cimera de la Terra, 1992) i que al meu parer acaba a Copenhaguen, amb cert assaig a Kyoto, que podem identificar a escala humana amb la infància, amb l’enteniment que hi ha alguna cosa que aprendre i que vas descobrint”, descriu Ribera.
Lara Lázaro, investigadora de canvi climàtic de l’Institut Elcano coincideix amb aquesta teoria i sosté que “les negociacions han arribat a la seva majoria d’edat”, i un exemple d’això “és la implicació creixent dels països en desenvolupament, que s’han adonat que tots han de contribuir i posar de la seva part “.
Al marge d’aquesta “maduresa”, en els sis anys que separen els dos cims “les evidències científiques de la gravetat canvi climàtic han estat més contundents que mai” i la presa de consciència global del problema (Encíclica del Papa Francesc, declaració de descarbonització del G-7, entre d’altres) “molt positiva”, assenyala Tatiana Nuño, portaveu d’una de les organitzacions més crítiques, Greenpeace.
Ningú va dir que “posar d’acord a 195 països amb un passat, una tradició i una ambició diferent fos senzill”, com recorda Ribera, Se’n sortirà París?
Font: EFE Verde – www.efeverde.com
Autora: Caty Arévalo
