L’acord legal universal de lluita contra el canvi climàtic que els països van aprovar ahir a París desenvolupa tot un paquet de mesures vinculants a llarg termini per aconseguir un fi: que la temperatura del planeta no augmenti més de 2 graus a finals de segle respecte als nivells preindustrials.
(Imatge: Taula presidencial de l’última jornada de la COP21 de París. EFE/C. PETIT TESSON)
No obstant això, els països al·ludeixen al límit dels 1,5 graus centígrads com l’augment de temperatura que no convindria superar perquè els impactes de l’escalfament no siguin catastròfics, segons el text que acaba de ser publicat per les Nacions Unides i que està previst aprovar en el plenari de la cimera del clima (COP21).
L’Acord de París, que compta amb 11 pàgines i una “Decisió” que el desenvolupa en altres 20, és jurídicament vinculant, encara que no la seva totalitat: no ho són els objectius nacionals de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que presenten els països , com pretenien Xina, Estats Units o l’Índia.
El pacte entrarà en vigor el 2020 i amb ell les 186 contribucions nacionals de lluita contra el canvi climàtic presentades.
Cada cinc anys els països hauran de revisar les seves contribucions per un mecanisme de “reporti i rendició de comptes transparent”, amb la idea d’anar renovant les seves promeses nacionals a l’alça per aconseguir l’objectiu proposat que la temperatura no augmenti més de dos graus, i els nous compromisos mai podran ser menys ambiciosos que els anteriors.
Els països es proposen que les emissions toquin sostre “tan aviat com sigui possible”, reconeixent que aquesta tasca portarà més temps per als països en desenvolupament, i que s’efectuïn reduccions ràpides a partir d’aquest moment per trobar “un equilibri entre les emissions provocades per l’acció de l’home i el que pot absorbir l’atmosfera “en la segona meitat de segle.
(Imatge: Vista aèria de l’Arc de Triomf on Greenpeace va intentar ahir pintar un sol. EFE/Greenpeace)
D’aquest paràgraf, que fa referència als objectius de mitigació a llarg termini, va desaparèixer primer un objectiu de reducció per al 2050, després la descarbonització i finalment la referència a la “neutralitat” d’emissions que calia assolir en la segona meitat del segle.
El que vénen a dir els nous objectius a llarg termini de l’Acord de París és que es podrà seguir emetent gasos d’efecte hivernacle sempre que aquests puguin ser capturats i emmagatzemats geològicament, a més de per l’efecte “embornal” que posseeixen els sistemes naturals.
Boscos, finançament i justícia climàtica
El text, de fet, fa un reconeixement als boscos com a embornal ia l’obligatorietat de preservar-los, amb l’ajuda internacional que això requereixi.
L’acord també recull les necessitats de finançament de l’adaptació, un mecanisme de pèrdues i danys pel canvi climàtic, i l’acció climàtica abans del 2020, tot això “d’acord amb les capacitats de cadascú”.
I fixa com a sòl per al finançament climàtica un mínim de 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020.
Aborda així mateix la noció de “justícia climàtica”, i en cada aspecte està reflectida la diferenciació entre països a la llum de les circumstàncies nacionals.
Font: EFE Verde – www.efeverde.com
