Prop de cent científics demanen a Europa i la comunitat internacional que actuïn contra els disruptors endocrins. Condemnen l’ús d’estratègies de fabricació del dubte com les utilitzades per les indústries en la batalla contra el canvi climàtic.

Des de fa dècades, la ciència s’ha vist atacada cada vegada que els seus descobriments qüestionaven activitats comercials o interessos establerts. L’evidència científica ha estat brutalment deformada per persones que neguen la ciència o que estan finançades per interessos industrials, amb l’objectiu de crear una falsa impressió de controvèrsia. Aquesta fabricació del dubte ha endarrerit les accions preventives amb greus conseqüències per a la salut de la població i el medi ambient.

Els “fabricants de dubte” treballen en diferents àrees, com la indústria de tabac, la petroquímica i el sector agroquímic. Per si sola, la indústria petroquímica és font de milers de substàncies químiques tòxiques i contribueix a l’increment massiu del nivell de diòxid de carboni a l’atmosfera, un dels causants del canvi climàtic. Font: Le Monde

La lluita per la protecció del clima ha entrat en una nova era amb l’Acord de París del 2015, tot i la ferotge oposició dels escèptics del clima, sords al consens establert pels científics compromesos amb el treball per l’interès públic.

Una lluita semblant s’està lliurant al voltant de la necessitat de reduir l’exposició als disruptors endocrins. La Comissió Europea està a punt d’implementar la primera regulació de disruptors endocrins del món. Encara que molts països han expressat la seva preocupació pel que fa a aquests productes químics, no hi ha una regulació conjunta.

Mai abans la humanitat s’ha enfrontat a tan elevat nombre de malalties relacionades amb el sistema hormonal, com càncer de pit, testicles, ovaris o pròstata, problemes de desenvolupament cerebral, diabetis, obesitat, testicles que no descendeixen en els nadons, malformacions del penis i escassa qualitat del semen.

Una aclaparadora majoria dels científics que participen activament en la investigació de les causes d’aquestes tendències de la salut estan d’acord en què estan involucrats diversos factors, entre ells les substàncies químiques capaces d’interferir amb els nostres sistemes hormonals.

Diverses societats científiques expertes han assenyalat que aquests productes químics, anomenats disruptors endocrins, representen una amenaça per a la salut mundial. Entre ells es troben els retardants de flama de mobles i equips electrònics, els plastificants dels articles de plàstic i de productes per a la cura personal i els pesticides trobats com residus en els nostres aliments. Aquestes substàncies poden interferir amb les hormones naturals durant els períodes crítics de desenvolupament, com l’embaràs o la pubertat, quan els nostres cossos són particularment sensibles.

Necessària una regulació

No és possible fer front a aquesta creixent incidència de malalties amb millors tractaments mèdics, en part perquè no hi ha tractaments, en part perquè els efectes sobre la salut són irreparables. També tenim opcions limitades per reduir la nostra exposició personal evitant certs articles de consum. La majoria dels disruptors endocrins arriben al nostre cos a través d’aliments que estan contaminats amb aquests productes químics.

L’opció clau per aturar l’augment de les malalties hormonals és prevenir l’exposició a aquestes substàncies químiques mitjançant una regulació més eficaç. Però els plans per elaborar aquesta regulació a la Unió Europea s’han topat amb la vigorosa oposició de científics amb forts vincles amb els interessos industrials, la qual cosa genera una aparença de falta de consens científic que en realitat no existeix. La mateixa estratègia utilitzada per la indústria tabaquera per contaminar el debat, confondre al públic i soscavar els esforços dels polítics i reguladors per desenvolupar i adoptar normes més eficaços.

Tant el debat sobre canvi climàtic com el dels disruptors endocrins han patit la distorsió de l’evidència científica per part d’actors patrocinats per la indústria.

Molts científics creiem que la nostra objectivitat i neutralitat podrien veure soscavades si expressem públicament opinions sobre qüestions polítiques i participem en debats polítics. Seria certament preocupant si alguna de les nostres opinions polítiques ennuvolarà nostre judici científic. Però són aquells que neguen els resultats científics que estan permetent que els polítics ennuvolin seu judici. El resultat és un dany irreparable. La confusió de la ciència pel que fa al tabac va costar desenes de milions de vides. No hauríem de cometre el mateix error de nou.

És urgent

Creiem que ja no és acceptable romandre en silenci. Com científics, en realitat tenim l’obligació de participar en el debat i d’informar al públic.

Tenim la necessitat de fer visibles les conseqüències del nostre treball per a la societat i per a les generacions futures i cridar l’atenció sobre els greus riscos que ens amenacen.

Les apostes són altes i l’acció política per contenir l’exposició als desordres endocrins i els efectes de les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’ha convertit en una emergència.

Com científics especialitzats en disrupció endocrina i canvi climàtic hem unit forces perquè moltes de les accions necessàries per reduir l’exposició als disruptors endocrins també ajudaran en la lluita contra el canvi climàtic.

La majoria de les substàncies químiques sintetitzades per l’home es deriven de combustibles fòssils fabricats per la indústria petroquímica. En reduir les quantitats de refinat de petroli, també disminuirem la producció de subproductes utilitzats en plàstics i plastificants. Aquestes substàncies químiques afecten la salut reproductiva masculina i contribueixen a augmentar el risc de càncer.

En reduir la dependència dels combustibles fòssils i fomentar les fonts d’energia alternatives, no només reduirem els gasos d’efecte hivernacle, sinó que també restringirem les emissions de mercuri. El mercuri és un contaminant del carbó i, a través de les emissions a l’aire i l’acumulació en els peixos, arriba als nostres cossos i afecta el desenvolupament del cervell.

Crear l’equivalent a l’IPCC

Aunque muchos estados han expresado la voluntad política para abordar el problema de los gases de efecto invernadero, la traducción del conocimiento científico sobre el cambio climático en políticas efectivas ha sido bloqueada, principalmente mediante el uso de la desinformación para confundir al público y a nuestros líderes. Los gobiernos ya van tarde.

Es importante que no repitamos estos errores con los disruptores endocrinos, y aprender de la experiencia de los científicos del clima y la investigación en salud pública.

En la práctica, será muy difícil de reconocer una sustancia peligrosa como disruptor endocrino en la Unión Europea.

La Comisión Europea tiene ahora la oportunidad de elegir los instrumentos de regulación de los disruptores endocrinos que establecerán nuevos estándares en todo el mundo y nos protegerán de los efectos nocivos.

Sin embargo, nos preocupa que las opciones reguladoras propuestas por la Comisión Europea estén muy por debajo de lo que se necesita para protegernos a nosotros y a las generaciones futuras.

Las opciones para la identificación de los disruptores endocrinos requieren un nivel mucho más alto de evidencia que otras sustancias peligrosas, como las cancerígenas. En la práctica, esto hará muy difícil que cualquier sustancia sea reconocida como disruptor endocrino en la UE.

Se necesitan medidas urgentes en ambas cuestiones. Por esta razón, hacemos un llamamiento para el desarrollo y aplicación de medidas eficaces que aborden de forma coordinada tanto los disruptores hormonales como el cambio climático.

Una manera eficaz sería la creación, bajo los auspicios de las Naciones Unidas, dev un grupo con el mismo estatus internacional y las mismas prerrogativas que el Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático (IPCC). Este grupo se encargará de revisar los estudios científicos que podrían utilizar por los reguladores para el interés público y protegería nuestra ciencia de la influencia de los intereses privados.

Se lo debemos a las generaciones que vivirán mañana.

Firmants

Els firmants primordials d’aquest article són: Andreas Kortenkamp, Brunel University (Reino Unido); Barbara Demeneix, CNRS / Muséum national d’histoire naturelle (Francia); Rémy Slama, Inserm, Universidad Grenoble-Alpes (Francia); Edouard Bard, Collège de France (Francia); Ake Bergman, Centro de Investigación Swetox (Suecia); Paul R. Ehrlich, Universidad de Stanford (EE.UU.); Philippe Grandjean, Escuela de Harvard Chan de Salud Pública (EE.UU.); Michael Mann, Universidad Estatal de Penn (EE.UU.); John P. Myers, Universidad Carnegie Mellon (EE.UU.); Naomi Oreskes, Universidad de Harvard, Cambridge (EE.UU.); Eric Rignot, Universidad de California (EE.UU.); Niels Eric Skakkebaek, Rigshospitalet (Dinamarca); Thomas Stocker, Universidad de Berna (Suiza); Kevin Trenberth, Centro Nacional de Investigaciones Atmosféricas (EE.UU.); Jean-Pascal van Ypersele, Universidad católica de Lovaina (Bélgica); Carl Wunsch, Instituto de Tecnología de Massachusetts (EE.UU.); R. Thomas Zoeller, Universidad de Massachusetts, Amherst (EE.UU.).

Els altres firmants:

Ernesto Alfaro-Moreno, Centro de Investigaciones Swetox (Suecia); Anna Maria Andersson, Rigshospitalet (Dinamarca); Natalie Aneck-Hahn, Universidad de Pretoria (Sudáfrica); Patrik Andersson, Universidad de Umeå (Suecia); Michael Antoniou, King’s College (Reino Unido); Thomas Backhaus, Universidad de Gotemburgo (Suecia); Robert Barouki, Université Paris-Descartes (Francia); Alice Baynes, Universidad de Brunel (Reino Unido); Bruce Blumberg, Universidad de California, Irvine (EE.UU.); Carl-Gustaf Bornehag, Universidad de Karlstad (Suecia); Riana Bornman, de la Universidad de Pretoria (Sudáfrica); Jean-Pierre Bourguignon, Universidad de Lieja (Bélgica); François Brion, Ineris (Francia); Marie-Christine Chagnon, Inserm (Francia); Sofie Christiansen, Universidad Técnica de Dinamarca (Dinamarca); Terry Collins, Carnegie Mellon University (EE.UU.); Sylvaine Cordier (emérito), IRSET, Universidad de Rennes (Francia); Xavier Coumol, Université Paris-Descartes (Francia); Susana Cristobal, Universidad de Linköping (Suecia); Pauliina Damdimopoulou, Hospital del Instituto Karolinska (Suecia); Steve Easterbrook, Universidad de Toronto (Canadá); Sibylle Ermler, Universidad de Brunel (Reino Unido); Profesor Silvia Fasano, Universidad de Campania – Luigi Vanvitelli (Italia); Michael Faust, F + B Consultoría Ambiental (Alemania); Marieta Fernández, Universidad de Granada (España); Jean-Baptiste Fini, CNRS / Muséum national d’histoire naturelle (Francia); Steven G. Gilbert, Instituto de Neurotoxicología y Trastornos Neurológicos (EE.UU.); Andrea Gore, Universidad de Texas, (EE.UU.); Eric Guilyardi, Universidad de Reading (Reino Unido); Åsa Gustafsson, Centro de Investigación Swetox (Suecia); John Harte, Universidad de California, Berkeley, (EE.UU.); Terry Hassold, Universidad del Estado de Washington (EE.UU.); Tyrone Hayes, Universidad de California, Berkeley, (EE.UU.); Shuk-Mei Ho, Universidad de Cincinnati (EE.UU.); Patricia Hunt, Universidad Estatal de Washington (EE.UU.); Olivier Kah, Universidad de Rennes (Francia); Harvey Karp, Universidad del Sur de California (EE.UU.); Tina Kold Jensen, Universidad del Sur de Dinamarca (Dinamarca); Henrik Kylin, Universidad de Linköping (Suecia); Susan Jobling, Universidad de Brunel (Reino Unido); Maria Jönsson, Universidad de Uppsala (Suecia); Sheldon Krimsky, Universidad de Tufts (EE.UU.); Bruce Lanphear, Universidad Simon Fraser (Canadá); Juliette Legler, Universidad Brunel (Reino Unido); Yves Levi, Universite Paris Sud (Francia); Olwenn Martin, Brunel University Londres (Reino Unido); Ángel Nadal, Universidad Miguel Hernández (España); Nicolas Olea, Universidad de Granada (España); Peter Orris, Universidad de Illinois (EE.UU.); David Ozonoff, Universidad de Boston (EE.UU.); Martine Perrot-Applanat, Inserm (Francia); Jean-Marc Porcher, Ineris (Francia); Christopher Portier, Thun (Suiza); Gail Prins, Universidad de Illinois (EE.UU.); Henning Rodhe, Universidad de Estocolmo (Suecia); Edwin J. Routledge, Universidad de Brunel (Reino Unido); Christina Rudén, Universidad de Estocolmo (Suecia); Joan Ruderman, Harvard Medical School (EE.UU.); Joelle Ruegg, Instituto Karolinska (Suecia); Martin Scholze, Brunel University (Reino Unido); Elisabete Silva, Brunel University (Reino Unido); Niels Eric Skakkebaek, Rigshospitalet (Dinamarca); Olle Söder, Instituto Karolinska (Suecia); Carlos Sonnenschein, Universidad de Tufts (EE.UU.); Ana Soto, Universidad de Tufts (EE.UU.); Shanna Swann, Escuela de Medicina de Icahn (EE.UU.); Giuseppe Testa, Universidad de Milán (Italia); Jorma Toppari, Universidad de Turku (Finlandia); Leo Trasande, Universidad de Nueva York (EE.UU.); Diana Ürge-Vorsatz, Universidad Central Europea (Hungría); Daniel Vaiman, Inserm (Francia); Laura Vandenberg, Universidad de Massachusetts (EE.UU.); Anne Marie Vinggaard, Universidad Técnica de Dinamarca (Dinamarca); Fred vom Saal, Universidad de Missouri (EE.UU.); Jean-Pascal van Ypersele, Universidad católica de Lovaina (Bélgica); Bernard Weiss, Universidad de Rochester (EE.UU.); Wade Welshons, Universidad de Missouri (EE.UU.); Tracey Woodruff, Universidad de California (EE.UU.).

Font: Ecologistes en Acció – Blog Libres de Contaminantes Hormonales

Ecologistes en Acció 01/12/2016
Contaminants hormonals: aturem la manipulació de la ciència.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu

Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir
Bio Eco Actual Setembre 2020

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here