L’existència de vida al nostre planeta depèn del vincle entre el sòl i l’aigua. Al llibre “Com l’aigua -col·lecció de Haikus-” del poeta dominicà Montás, llegim que l’aigua “tot connecta i pot donar-se el luxe de ser vapor, boira i nebulosa, ascens i descens, caiguda, sacsejada i recuperació”; cosa que en paraules menys poètiques ens parla d’un procés cíclic natural deguda a l’acció de l’energia del sol i la força de la gravetat, que comporta canvis no només en el seu estat -sòlid, líquid i gasós- sinó en la seva localització.
El planeta conté 1.385 milions de km3 d’aigua; dels quals aproximadament el 97% és aigua salada, la resta correspon a aigua dolça que es distribueix entre diferents dipòsits: els casquets polars, els rius, els llacs, els aqüífers subterranis i l’atmosfera. En la majoria, no només s’emmagatzema, sinó que es purifica i es recicla i roman diferents períodes de temps.
El sòl no es considera un dipòsit com a tal, però és un magatzem natural per a l’aigua i el responsable juntament amb la vegetació de l’estabilitat del cicle i de la seva qualitat —no oblidem que el sòl és un filtre per a l’aigua-.
Al sòl l’aigua s’infiltra i omple els macro i microporus, i és retinguda en estar sotmesa a la tensió de les forces de succió; per altra banda, l’aigua sobrant, a causa de la gravetat, percola i recorre el camí descendent cap a capes més profundes i aquí pot passar a formar part de les aigües subterrànies o moure’s en direcció lateral, depenent de la topografia del terreny, alimentant rius i rierols.
El camí ascendent ve de la mà de l’evaporació, passant l’aigua a l’atmosfera en forma de vapor, bé des del propi sòl per capil·laritat, des de les fulles de les plantes, en un procés anomenat evapotranspiració o per sublimació -pas de sòlid a gasós- a la superfície de les glaceres.
El paper de les plantes és com a poc sorprenent, ja que més del 90% de l’aigua que absorbeixen des dels micropors del terra la perden per evaporació a través dels seus estomes degut a l’energia del sol i només el 10% la utilitzen per al seu metabolisme i desenvolupament. En aquest petit percentatge està inclòs l’ús de l’aigua com a font de protons i electrons a la fotosíntesi, cosa que ens proveirà d’oxigen i aliment -total res-. De l’altre gran percentatge depèn l’absorció de la major part dels nutrients del sòl a través dels sistemes radiculars per la força de la transpiració i la regulació del contingut de vapor atmosfèric, cosa que tindrà implicacions essencials en el clima.
Tornant al sòl, igual que passa amb el carboni pel que fa a l’aigua podem parlar de sòls que retenen i la fan disponible i sòls que no realitzen aquesta funció -sòls nus, degradats o en fase de degradació-.
L’ONU, en el dia mundial del sòl, ens diu que un metre cúbic de sòl sa pot retenir més de 250 litres d’aigua; en aquest context, què necessita un sòl per ser considerat sa i “recollidor” d’aigua?, doncs tot allò que li permeti ser un hàbitat per a la vida, és a dir presentar continguts adequats de matèria orgànica que actuarà com una esponja, una estructura i agregació estables que permeten macro i microporositats, biodisponibilitat mineral, presència de sistemes radiculars actius i biodiversitat funcional actuant en cooperació sinèrgica.
La bona notícia és que a nivell agrari podem actuar a través de pràctiques de gestió que prioritzin maneigs enfocats a la salut i la conservació del sòl: el mínim conreu o el no conreu, l’aportació de matèria orgànica en quantitat i qualitat, l’ús de cobertes vives o com a mulching, l’eliminació de fitotòxics, la permanència d’una diversitat de biomassa aèria i radicular a través de la pràctica de rotacions i associacions de cultiu, la ramaderia regenerativa, són només algunes pràctiques que milloren directament la retenció i qualitat de l’aigua.
En aquest context, l’enfocament ha de sobrevolar l’escenari agrosistèmic: la conservació d’aiguamolls, la preservació d’un mosaic de biodiversitat vegetal que associï allò que és natural al productiu, limitació a l’expansió urbanística en sòls d’especial interès o en zones amb escassetat de recursos hídrics, preservar i fer més eficients els regadius tradicionals “paisatges culturals de l’aigua”, limitar la sobreexplotació de l’aigua subterrània, potenciar l’agricultura i la ramaderia extensiva, són algunes de les accions guiades pel coneixement i l’experiència.
Fer eficient i equilibrada aquesta permanència, en un escenari climàtic canviant en què la tendència és anar cap a temperatura en augment durant períodes de temps més llargs i intervals sense pluja cada cop més prolongats, requereix de la incorporació de nous paradigmes des de la ciència que dimensionin el paper del sòl i de la seva gestió resilient, des de la política que prioritzi la regulació dels seus usos sobre la base de la seva conservació i des de la ciutadania que reconegui com la salut del sòl és una assegurança no només per a la pròpia salut sinó també per a la seguretat alimentària i per a la qualitat de l’aigua dolça indispensable per a la vida.
Al pòster de les Nacions Unides que commemora el dia mundial del sòl, veiem una gran gota d’aigua i a sota el lema “el sòl i l’aigua font de vida” expressant la necessitat de valorar i protegir tots dos recursos conjuntament, doncs bé, em pregunto com és possible que des de l’any 2000 hi hagi una Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea (2000/60/CE) i en aquest moment en relació al sòl, darrerament només tinguem una resolució del Parlament Europeu 2021/2548 instant a la Comissió a protegir el sòl de manera determinant sense cap valor jurídicament vinculant? Interessos geopolítics, la resposta és “clara com l’aigua”
Autora: Juana Labrador Moreno, Dra. En Biologia i Professora d’Agroecologia a l’Escola d’Enginyeries Agràries de la Universitat d’Extremadura.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Març 2024
