La seva agradable fragància ja va cridar l’atenció dels antics egipcis, que utilitzaven la farigola en la preparació d’ungüents per embalsamar. La farigola és un petit arbust que pot arribar als 30 centímetres d’alçada i pertany a la família de les Labiades. Presenta tiges llenyoses, tortuoses i molt ramificades. Les fulles són petites, ovalades, amb les vores doblegades cap avall i de color més clar pel revers. Les flors, petites i agrupades als extrems de les branques, són rosades o blanques.

En castellà s’anomena tomillo, tot i que en algunes zones d’Aragó també rep els noms de tremoncillo o estremoncillo. En català s’anomena farigola, mentre que timó és habitual en l’àmbit valencià. Entre les espècies i varietats més conegudes hi ha la farigola comuna (Thymus vulgaris), la farigola salsera (Thymus zygis) i la farigola llimonera (Thymus × citriodorus).
Creix de manera silvestre a gran part d’Espanya. Es desenvolupa bé en terrenys secs i pedregosos, amb sòls pobres, sovint calcaris, i amb molta llum solar. Floreix a la primavera i a l’estiu, segons l’espècie, l’altitud i el clima. Les summitats florides es recol·lecten en dies secs i assolellats, un cop s’ha evaporat la rosada. Després es deixen assecar en un lloc ventilat i protegit de la llum, i es conserven en recipients secs, allunyats de la humitat.
Composició i propietats
Entre els seus components destaquen el timol i el carvacrol, a més de compostos com el p-cimè, el borneol i el geraniol. També conté flavonoides i àcids fenòlics. A aquests compostos s’atribueix una part de les seves propietats antisèptiques i antimicrobianes. S’utilitza tradicionalment per la seva acció antiespasmòdica, que pot ajudar a alleujar molèsties digestives lleus; carminativa, que afavoreix l’expulsió de gasos; i balsàmica i expectorant, relacionada amb l’alleujament de la tos associada al refredat. Tanmateix, els efectes depenen de la preparació usada.
Les parts més usades són les fulles i les flors, sobretot les summitats florides. Per a ús intern, la farigola es prepara principalment en infusió. Per a ús extern, s’ha fet servir en glopeigs bucals i gàrgares, rentats, compreses i banys. També s’ha fet servir en bafs i inhalacions.
Usos tradicionals
Des de l’antiguitat, autors com Teofrast i Dioscòrides van esmentar la farigola i altres plantes aromàtiques en els seus escrits sobre botànica i medicina. Tradicionalment, se’n preparava una infusió per estimular la gana i afavorir la digestió. També s’utilitzava per alleujar la pesadesa digestiva i la flatulència, com també per combatre els paràsits intestinals.
En la cuina popular s’afegien les summitats florides a sopes de pa amb oli d’oliva. Així mateix, s’elaboraven begudes macerades en aiguardent juntament amb altres plantes aromàtiques, com la sàlvia, l’angèlica i el comí. Per a la cura corporal, s’utilitzava en banys aromàtics preparats amb la infusió de la planta.
Contraindicacions i precaucions
La farigola sol ser segura com a condiment, però les infusions concentrades, els extractes i l’oli essencial requereixen precaució. Es recomana consultar un professional sanitari abans de fer servir preparats medicinals durant l’embaràs i la lactància. Les persones al·lèrgiques a la farigola n’han d’evitar l’ús si els provoca reaccions. L’oli essencial no s’ha d’ingerir pel seu compte ni aplicar directament sobre la pell o les mucoses.
Autora: Laura Clavijo, Periodista.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic































