La justificació per haver de realitzar l’aportació d’adobs en els camps agrícoles es basa en la necessitat de proporcionar a les plantes els nutrients essencials que podrien ser insuficients o estar limitats en el sòl.
Tot i que les plantes de les zones silvestres no reben adobs, hi ha diferències importants entre les condicions dels camps agrícoles i els entorns naturals que expliquen la necessitat d’aquesta pràctica, principalment l’exportació de nutrients en forma de collita que els cultius extreuen del sòl, sobretot en cas de produccions intensives i en els monocultius, on un sol tipus de cultiu es planta repetidament en el mateix camp.
Així doncs, l’adobat, en l’àmbit de l’agricultura, fa referència a la pràctica d’aplicar substàncies nutritives al sòl amb l’objectiu de proporcionar als cultius els nutrients necessaris per al seu creixement. Els adobs poden ser d’origen orgànic o inorgànic, i proporcionar nutrients com nitrogen, fòsfor, potassi i altres minerals essencials per al desenvolupament de les plantes.
Les pràctiques d’adobat en l’agricultura tenen una llarga història i han estat una part integral del desenvolupament de la producció agrícola. Diverses cultures antigues, des dels egipcis i els sumeris, ja utilitzaven tècniques d’adobat per millorar la fertilitat del sòl i augmentar el rendiment dels cultius. Aquestes tècniques tradicionals han estat lligades a l’ús dels fems dels animals i d’altres residus orgànics.
Els adobs poden ser d’origen orgànic o inorgànic, i proporcionar nutrients com nitrogen, fòsfor, potassi i altres minerals essencials per al desenvolupament de les plantes
També s’han utilitzat altres estratègies, com ara la rotació de cultius per mantenir la fertilitat de sòl, el que implica alternar diferents tipus de cultius en els mateixos camps per prevenir l’esgotament dels nutrients. Diferents cultius tenen diferents necessitats i també diferents tipus d’arrels que aprofiten els nutrients a diferents profunditats.
Altres tècniques tradicionals d’adobat extensament utilitzades arreu han estat l’ús de cendres, ja fossin procedents de la llar o de la crema de restes vegetals, especialment pel seu contingut ric en potassi. De fet, els humans han utilitzat el foc durant milers d’any per “netejar” zones forestals i poder-les dedicar al cultiu. Aquest mètode implica tallar i després cremar la vegetació existent per alliberar els nutrients continguts en la biomassa i crear terres de conreu. Molts boscos europeus mostren evidències de l’ús d’antigues pràctiques de tala i crema.
La tala i crema pot ser una pràctica inicialment eficaç per a la producció agrícola, especialment si es fa en petites àrees i de forma temporal, però té conseqüències negatives importants, com ara la pèrdua de biodiversitat i la degradació i erosió del sòl. L’agricultura de tala i crema encara s’utilitza àmpliament a l’Àfrica tropical, Àsia i Amèrica del Sud, on es practica en àrees extenses que experimenten un fort impacte negatiu, a més del corresponent augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
En el segle XIX, Justus von Liebig, un químic alemany, va proposar la teoria que els vegetals obtenen els seus nutrients en forma d’elements inorgànics que podrien ser subministrats a les plantes en forma d’adobs. Fritz Haber, un altre químic alemany, a principis del segle XX va desenvolupar un mètode per a la síntesi industrial d’amoni a partir de l’aire (procés Haber-Bosch), que va permetre la producció massiva d’adobs nitrogenats i va tenir un impacte revolucionari en l’agricultura. Aquests i altres desenvolupaments van marcar el naixement de l’ús generalitzat d’adobs químics en l’agricultura moderna. La disponibilitat d’adobs sintetitzats, entre d’altres avenços científics, va permetre als agricultors augmentar la producció dels cultius.
Resulta interessant ressaltar com després de la Primera i, sobretot, la Segona Guerra Mundial, moltes indústries involucrades en la fabricació d’explosius van reconvertir-se cap a la producció d’adobs químics. Cal tenir en compte que l’esmentat procés Haber-Bosch es va desenvolupar originalment per a la producció d’explosius, essent adaptat posteriorment a la producció d’adobs nitrogenats.
L’ús massiu d’adobs químics en l’agricultura ha generat greus problemes ambientals, com per exemple la contaminació de l’aigua, l’acidificació i l’erosió dels sòls. Per abordar aquests problemes, en els darrers anys s’han implementat diverses pràctiques i estratègies per fer un ús més sostenible dels adobs químics, especialment en els països més desenvolupats.
Aquestes estratègies passen per racionalitzar l’ús dels adobs químics, aplicant-los en base a tecnologies de precisió, així com l’ús d’adobs orgànics, cobertures vegetals i la introducció de pràctiques sostenibles i tècniques agroecològiques, en la línia de la producció ecològica.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom.
Suscríbete a la Newsletter y recibe Bio Eco Actual gratis cada mes en tu correo
Bio Eco Actual, tu mensual 100% ecológico
Leer Bio Eco Actual Marzo 2025
