A Catalunya, fa més de 50 anys que van sorgir els aliments ecològics, i fa més de 30 que existeix la seva certificació oficial. Les primeres iniciatives de producció i consum estaven connectades a nivell local i es basaven en la confiança que permetia aquesta proximitat i el propi coneixement entre pagesos i consumidors. Els consumidors, però, estaven interessats en ampliar el ventall del seu consum, no limitant-lo als productes locals de temporada.
La recerca de nous proveïdors i productes ha estat una constant que ha empès la “deslocalització” de la producció. D’entrada, a distàncies relativament curtes, però després a distàncies cada cop més grans, a mesura que el nombre de consumidors creixia i, especialment, quan els productes ecològics van anar entrant en la distribució generalista.
Aquest allunyament entre productors i consumidors va trencar la confiança inicial. La Unió Europea (UE), ja a l’any 1991, va aprovar el primer reglament que regulava la producció ecològica i va establir un control i certificació que va permetre restablir la necessària confiança dels consumidors en uns productors i elaboradors que ja no coneix.
L’increment de la demanda ha fet que hagi crescut l’oferta a preus més competitius, sovint a base de productes importats, especialment de països en vies de desenvolupament, igual que passa en el sistema alimentari general. Les pròpies normes europees de la producció ecològica, que són d’aplicació a tota la UE, preveuen la importació de productes ecològics obtinguts i certificats en països de fora de la UE.
En conseqüència, actualment és possible trobar més varietat de productes certificats a preus cada cop més baixos, el que ha permès que el sector hagi seguit creixent amb força. La globalització comercial ha propiciat aquest model de consum en els països desenvolupats. Les grans empreses alimentaries convencionals, atretes per les possibilitats comercials, han entrant en el negoci bio. D’aquesta forma, la desconnexió entre producció i consum s’ha anat eixamplant, tot i que aquest fet no sempre li resulti evident al consumidor.
Si els productes són de proximitat es millora la sostenibilitat global del sistema alimentari i la sobirania alimentaria, el medi rural i el futur de la nostra pagesia
Les normes de la producció ecològica s’ocupen bàsicament d’aspectes lligats a la producció i la transformació, però no de les pràctiques comercials dels aliments ecològics, que cada cop més es comercialitzen igual que la resta d’aliments. D’aquesta forma, el comerç internacional facilita que molts productors que es troben lluny dels mercats de consum puguin guanyar-se la vida a base d’una producció ecològica més sostenible, i que la superfície mundial de producció ecològica creixi any rere any. Però aquesta estratègia també comporta perills, ja que aquest sistema no respon a l’expectativa de molts consumidors de productes ecològics.
Efectivament, estem davant d’un repte que no és menor: és millor disposar d’una oferta de productes ecològics més limitada en quantitat, diversitat i de proximitat? O preferim una oferta més àmplia i diversa d’aliments ecològics durant tot l’any, però que sovint venen de lluny i no sempre s’han obtingut amb les mateixes garanties reals? Els primers tendiran a ser més cars, perquè els pagesos viuen en la nostra societat. Els segons, que sovint estan en països amb unes condicions socials i laborals més deficients, seran més barats.
La pregunta que sorgeix és: hi ha espai per sistemes comercials més ecològics o només es pot aspirar a més produccions ecològiques comercialitzades de forma convencional? Si la comercialització ha de ser forçosament convencional i globalitzada, l’impacte positiu dels productes ecològics queda limitat al sistema de producció i a l’obtenció de productes més segurs pel consumidor (que, evidentment, no són avantatges menyspreables). Si, a més, els productes són de proximitat (podem dir que són “ecològics” des del camp a la taula) es millora la sostenibilitat global del sistema alimentari i la sobirania alimentaria, el medi rural i el futur de la nostra pagesia (en vies de desaparició).
Com molts reptes que tenim plantejats, la solució no és única. Les grans empreses del sector alimentari global seguiran important productes ecològics des d’on els puguin aconseguir al millor preu (està en el seu ADN i les normes els hi permeten), però cal que la producció i el consum de proximitat també tingui el seu espai, i les empreses que optin per aquesta via tinguin visibilitat i els seus productes es puguin diferenciar davant del consumidor.
Després de tots aquests anys, està clar que la UE no té la voluntat de regular una comercialització més sostenible pels productes ecològics, ja que prioritza l’existència d’una oferta variada durant tot l’any al millor preu, encara que aquesta prioritat vagi en contra de la pròpia pagesia europea, a qui compensa amb uns “ajuts” que, malauradament, cada cop aniran més a la baixa.
Així doncs, si la UE no vol ni pot prioritzar el consum local de proximitat, i les grans empreses alimentaries tampoc ho fan, qui ho ha de fer? La resposta és clara: l’administració més propera al ciutadà ha de centrar els seus esforços en ajudar a productors i empreses que segueixen una estratègia de proximitat. En definitiva, són els “seus” pagesos del “seu” territori, i les polítiques de foment s’han de fer amb diners dels impostos que han recaptat dels “seus” ciutadans que tributen. Per exemple: en ordre a fer possible la visibilitat dels productes ecològics d’origen local, poden crear una distinció que permeti identificar-los clarament en els punts de venda i que no signifiqui cap sobrecost pels productors o pels consumidors.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Gener 2026
