En els últims anys, la indústria alimentària ha començat a incorporar tecnologies innovadores per millorar la conservació dels aliments i allargar-ne la vida útil. Una d’aquestes innovacions és l’ús de nanopartícules en els materials d’envasament. Es tracta de partícules extremadament petites —milions de vegades més petites que un gra de sal— que poden aportar propietats molt útils als envasos. Entre les més utilitzades hi trobem el diòxid de titani (TiO2) i l’òxid de zinc (ZnO). Tot i els avantatges que poden oferir, l’ús d’aquests materials genera també preocupació i debat. Ens hem de preguntar: aquestes nanopartícules poden passar del plàstic a l’aliment? I si això passa, és perillós per a la salut?
Què són i per a què serveixen?
Les nanopartícules de TiO2 i ZnO es fan servir en envasos alimentaris perquè tenen propietats molt interessants. Actuen com a barrera contra la llum, la calor o la humitat, cosa que ajuda a conservar millor els aliments. També tenen efectes antimicrobians, és a dir, poden reduir la presència de bacteris i fongs a l’interior de l’envàs. A més, poden contribuir a millorar la resistència del material i a reduir-ne el pes.
A més, aquests envasos poden formar part dels anomenats envasos “actius”, que no només contenen l’aliment, sinó que el protegeixen activament. Això pot ajudar a reduir l’ús de conservants químics i a disminuir el malbaratament alimentari, ja que els productes duren més temps en bon estat.
Cal més recerca per entendre com es comporten aquestes substàncies dins del cos humà
Poden passar als aliments?
Aquesta és la gran pregunta que preocupa tant a investigadors com a autoritats sanitàries. En teoria, els materials utilitzats per envasar aliments han d’estar dissenyats perquè no deixin anar substàncies perilloses. Però quan es treballa amb nanopartícules, les coses es tornen més complicades. Els estudis fets fins ara indiquen que sí que pot haver-hi una certa migració d’aquestes nanopartícules cap als aliments, especialment si es tracta de productes calents, àcids o grassos, o si el contacte és molt prolongat. Tanmateix, la quantitat que pot migrar és molt petita, i encara hi ha molts dubtes sobre si aquestes partícules arriben als aliments mantenint la seva forma tan petita o si canvien abans de fer-ho.
Per si això fos poc, mesurar aquestes nanopartícules dins dels aliments és molt complicat, i els estudis que existeixen sovint donen resultats diferents. El que sí que és clar és que cal més recerca per entendre com es comporten aquestes substàncies dins del cos humà.
Són segures per a la salut?
Pel que fa als possibles efectes sobre la salut, les opinions dins la comunitat científica estan dividides. En alguns estudis, s’ha observat que el TiO2 i el ZnO poden provocar dany cel·lular, inflamació o estrès oxidatiu (un desequilibri en les cèl·lules que pot afavorir malalties). Altres estudis, però, indiquen que a les dosis habituals, la toxicitat és molt baixa i no suposa un risc greu per a la salut. Una preocupació addicional és que, degut a la seva mida tan petita, les nanopartícules poden travessar barreres naturals del cos, com la paret intestinal, i arribar a òrgans on altres substàncies no arribarien. Encara no se sap del tot què pot implicar això a llarg termini.
Què diu la normativa?
A Europa, els materials que entren en contacte amb aliments han de ser segurs, i no poden transferir substàncies que posin en risc la salut de les persones. Tanmateix, la legislació específica sobre l’ús de nanopartícules en envasos encara no està del tot desenvolupada.
Pel que fa al TiO2 , l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va anunciar l’any 2022 que ja no el considera segur com a additiu alimentari, perquè no es pot descartar que pugui provocar danys genètics. Això no vol dir que s’hagi prohibit en envasos, però sí que ha encès les alarmes. El ZnO encara està autoritzat com a additiu i en materials d’envasament, però sempre sota control i segons les condicions d’ús.
Un altre tema controvertit és que, en molts casos, el consumidor no sap si un envàs conté nanomaterials, perquè no sempre s’indica a l’etiqueta.
En molts casos, el consumidor no sap si un envàs conté nanomaterials
I què passa amb els aliments ecològics?
En l’àmbit de l’alimentació ecològica, l’ús de nanopartícules està expressament prohibit. Segons la normativa europea, no es poden fer servir nanomaterials enginyeritzats ni en la producció ni en l’envasament d’aliments ecològics. El motiu és el principi de precaució, ja que encara no se sap del tot si aquests materials són segurs a llarg termini.
Els productes ecològics es basen en valors com la naturalitat, la transparència i la sostenibilitat, i l’ús de tecnologies molt noves i poc conegudes pot anar en contra d’aquests principis. Ara bé, la investigació en aquest camp no s’atura, i ja s’estan estudiant alternatives més naturals i biodegradables que podrien ser acceptables en el futur.
Prudència i regulació
Les nanopartícules de TiO2 i ZnO poden aportar beneficis interessants a l’envasament alimentari, com millorar la conservació dels aliments i reduir el malbaratament. Però també plantegen dubtes importants sobre la seva seguretat, especialment pel risc que puguin passar als aliments i afectar la salut de les persones. La ciència encara no té totes les respostes, i per això molts experts demanen prudència, més recerca i una millor regulació. Mentre no es coneguin bé tots els riscos, el més prudent és apostar per sistemes d’envasament segurs, transparents i respectuosos amb el medi ambient, sobretot en l’àmbit de l’alimentació ecològica.
Autora: Irene Uclés, Tecnòloga d’aliments especialitzada en nutrició i microbiologia alimentària
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Gener 2026
