Espanya continua consolidant una paradoxa coneguda al sector ecològic: és una potència productiva, però encara no una potència de consum. El 2024, la superfície ecològica va assolir 2,9 milions d’hectàrees, el 12,3% de la superfície agrària útil. El valor estimat en origen es va situar en 4.800 milions d’euros, mentre que les exportacions van assolir 3.900 milions, amb un saldo comercial positiu rècord de 3.100 milions.
Tot i això, la despesa interna continua avançant amb lentitud: El Ministerio d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA) xifra la despesa dels consumidors espanyols en productes ecològics en 2.890 milions d’euros el 2024, amb 59,4 euros per càpita i una quota del 3,2% de la despesa alimentària nacional.
El context europeu confirma el marge de recorregut. Segons The Research Institute of Organic Agriculture (FiBL), publicat el 2026 amb dades del 2024, les vendes detallistes ecològiques a Europa van pujar a 58.700 milions d’euros, amb Alemanya, França i Itàlia com a principals mercats. Espanya apareix com a líder europeu en superfície ecològica, però no en quota de la cistella, ni en despesa per habitant. El repte, per tant, no és produir més, sinó vendre millor al mercat domèstic.
El sector de la distribució ecològica espanyola presenta una estructura més repartida que no pas l’alimentació convencional. El 2024, la botiga tradicional va continuar sent el principal canal per volum, amb el 29,1%, tot i que va caure un 9,5% en intensitat de compra. Els supermercats i autoserveis van concentrar el 28,6%. La resta de canals va aportar el 21,1%, les botigues de descompte l’11,0%, els hipermercats el 10,1% i el comerç electrònic apareix amb un 3,3%.
El MAPA xifra la despesa dels consumidors espanyols en productes ecològics en 2.890 milions d’euros el 2024
Cada canal té una funció. La botiga especialitzada, tradicional i de proximitat permet al productor mantenir marges més alts, i al consumidor accedir a prescripció i confiança.
El supermercat aporta més volums i freqüència de compra al productor i fabricant, però pressiona marges a la baixa, i afavoreix la marca de distribuïdor. El preu, descomptes i promocions del model comercial de la gran distribució intenta democratitzar l’accés als productes ecològics.
L’hipermercat ofereix un assortiment i visibilitat tan amplis que faciliten una compra ecològica completa, incloent-hi no només productes alimentaris, sinó també cosmètica ecològica. Alguns operadors doblen la visibilitat creant seccions específiques per a la categoria, alhora que situen a cada secció l’alternativa eco al costat de cada unitat de necessitat convencional.
I si mirem el consumidor, el comprador ecològic ja no adquireix aquests productes només per ideologia ambiental. Compra per salut, sabor, origen, benestar animal, menor residu químic percebut i coherència amb un estil de vida. Però també compara preus. Al debat sectorial es constata que la bretxa de preus entre ecològic i convencional s’ha anat reduint per millores tecnològiques, augment de volums, eficiència industrial, distribució més madura i reducció de marges a la cadena productiva. Tot i això, la inflació alimentària recent ha fet que moltes llars prioritzin preu, promoció i marca blanca per sobre de principis i ideologia.
La competència també canvia. L’ecològic certificat competeix amb categories que prometen sostenibilitat o salut sense estar sotmeses necessàriament al Reglament europeu de producció ecològica. Creixen les alternatives vegetals, els productes “plant-based”, els reclams “natural”, “local”, “sense residus”, “regeneratiu”, “alt en proteïna” o “funcional”. Segons la Unió Vegetariana Espanyola (UVE), el mercat detallista espanyol d’aliments d’origen vegetal va assolir 491 milions d’euros el 2024. No substitueix l’ecològic, però disputa espai mental, lineal i pressupost.
Per dinamitzar el consum ecològic a Espanya cal una política de demanda
Primer, fiscalitat: aplicar tipus zero o incentius selectius a aliments ecològics, evitant que el diferencial de preu penalitzi les rendes mitjanes i baixes.
Segon, compres públiques: fixar percentatges mínims obligatoris i progressius de producte ecològic certificat a menjadors escolars, hospitals, universitats i residències, amb criteris de temporada, proximitat i equilibri nutricional. Algunes comunitats autònomes ja ho estan regulant com a tal, però no són gaire eficaces en la seva aplicació pràctica. La Comissió Europea ja identifica la contractació pública verda, els menjadors ecològics i els programes escolars com a palanques de demanda.
La bretxa de preus entre ecològic i convencional s’ha anat reduint
Tercer, educació alimentària: programes com EducaBio 2026 mostren el potencial de treballar des de primària hàbits saludables, lectura d’etiquetes i comprensió de l’Eurofulla.
Quart, promoció pública estable i no campanyes aïllades: explicar que “eco” no és un adjectiu comercial, sinó una certificació regulada pel Reglament (UE) 2018/848, amb normes de producció, transformació, traçabilitat i control.
Cinquè, combatre el greenwashing: els reclams ambientals no certificats han d’estar sotmesos a verificació comparable perquè el consumidor no confongui sostenibilitat declarada amb producció ecològica certificada.
Espanya ja ha demostrat que sap produir ecològic. La fase següent consisteix a construir mercat intern: més lineal, més menjador públic, més pedagogia, més preu accessible i més confiança. Sense aquest salt, l’ecològic espanyol continuarà sent una història d’èxit exportador amb una assignatura pendent a casa.
Autor: David Martín, Conseller Assessor Corporatiu.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Juny 2026
