Alberto Dez

Qui no s’ha preguntat mai com es pot oferir tant producte “ibèric” amb una cabana de porcí “ibèric” tan reduïda. La resposta està en la realitat del que legalment es pot etiquetar com “ibèric”, que gairebé mai coincideix amb la imatge que del “ibèric” té la població general.

 

Els ciutadans mantenen una idea de producte “ibèric” basada en tres elements identificatius: un animal que pertany a una raça porcina concreta, la “ibèrica”, que s’ha alimentat de glans i que ha viscut en un entorn de devesa idíl·lica.

Com no hi havia tant marrà que complís aquestes condicions, els ramaders i empreses, vist el negoci derivat de la disposició del consumidor a pagar més per un producte que ell pensava que era “ibèric”, van decidir tergiversar el sistema introduint animals que no eren de raça ibèrica, ni s’havien alimentat de glans ni vivien al plàcid camp. L’embolic, i de passada l’engany, estava servit. Grans beneficis per als grans a costa tant de la suor de les petites unitats ramaderes “ibèriques” de l’oest espanyol com de la butxaca dels particulars.

Davant aquest estat de coses el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient va decidir posar ordre en l’assumpte. Hi havia dues possibilitats. O bé s’eliminava l’entrada del no “ibèric” mantenint les característiques bàsiques que sempre l’havien identificat, o bé es donava sanció legal a la invasió de porcs forans. Al final es va optar per aquesta última opció i el passat mes de gener es va aprovar un Reial decret que converteix legalment en “ibèric” el que un ciutadà comú mai reconeixeria com a tal.

Aquest Reial decret estableix un etiquetatge “ibèric” que qualifica el producte segons dos termes. El primer fa referència a l’alimentació i l’entorn de cria: “gla” per a animals que han viscut a la devesa i s’han alimentat dels seus productes naturals, “engreix de camp” per animals alimentats amb pinsos i que només han estat a l’aire lliure els seus dos últims mesos i “engreix” per a animals alimentats amb pinsos i que sempre han viscut en naus de cria intensiva. El segon terme es refereix a la raça de l’animal: “100% ibèric” quan l’animal és genuïnament de raça ibèrica i “ibèric” per a aquells animals creuats amb altres races de creixement i engreix ràpid fins a un màxim del 50%.

“L’animal ni ha viscut en una devesa ni s’ha alimentat dels seus productes naturals”

Per ANDA aquest sistema no és correcte. Primer perquè dóna lloc a equívocs, ja que el 80% del que el consumidor compra com “ibèric” procedeix de la seva categoria més baixa, “engreix”, és a dir que l’animal ni ha viscut en una devesa ni s’ha alimentat dels seus productes naturals i, a més, és només meitat ibèric. Des del Ministeri ens diran que cada terme de l’etiqueta està perfectament definit i respon a unes condicions concretes de cria i alimentació però la veritat és que els ciutadans no van al supermercat amb el Reial decret sota el braç i només veuen la paraula “ibèric” seguida d’ unes adjectivacions que no entén ni té els coneixements per interpretar.

A més, ANDA està especialment preocupada per una altra conseqüència de l’aplicació d’aquest Reial decret. Per al tipus “engreix” es permet l’encreuament amb races de creixement i engreix ràpid. Aquests animals s’han de sacrificar amb una edat mínima de 10 mesos i en establir un pes mínim de 115 quilos, els escorxadors, per motius de preferències comercials, exigiran aquest pes als ramaders. Un animal creuat, amb 10 mesos i alimentat de forma correcta, arriba fàcilment als 140 quilos pel lo que al ramader només li quedarà una opció per reduir aquests quilos: fer passar gana al porc.

Per aquests motius ANDA ha demanat al Ministeri que es redueixi el percentatge d’encreuament permès augmentant la proporció de raça “ibèrica”, de creixement més lent. El producte final seria més car però el consumidor no seria enganyat ni els porcs “aprimats”.

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here