M’agrada utilitzar el símil del camí quan parlo de com començar un hort urbà. Trobo que el fa més entenedor a tots aquells que volen iniciar-se i alhora els facilita prendre decisions respecte a què volen cultivar als seus horts d’autoconsum. Sempre els dic (i els recomano) que la primera temporada agafin el camí fàcil, apropant-se al viver i comprant planter d’aquelles hortalisses que tenen pensat cultivar.
El segon camí és el més difícil però més interessant, i consisteix en començar tot el procés a partir de la llavor. En aquest punt tornem a trobar-nos davant d’una cruïlla: la que condueix un altre cop al viver per comprar aquelles que ens interessen més (però que tornarà a ser una oferta limitada a les varietats que comercialitzen les empreses de llavors) o bé optar pel camí més complicat i que condueix a la plena sobirania alimentària: cercar varietats d’hortalisses pròpies de la nostra terra i que afortunadament s’han conservat com els petits tresors que són.
És en aquest moment quan s’obre la porta a un circuit alternatiu i minoritari, de fàcil accés però totalment apartat dels comerços especialitzats, vivers i grans centres de jardineria: els Bancs de Llavors.
Més o menys organitzats, treballant en xarxa o de manera individual, els Bancs de Llavors estan gestionats per un grup de persones conscienciades amb l’entorn que treballen per conservar les varietats hortícoles de la seva zona.
En trobarem arreu del territori agrupats sota el nom de la “Xarxa Catalana de Graners” i tot sovint organitzen trobades per donar a conèixer la seva feina o les varietats hortícoles que conreen. Grans bancs, aquests, als que cal ajudar perquè són els dipositaris d’un tresor intangible.
La seva tasca (a grans trets) comença visitant a pagesos de la zona, coneixent les varietats que cultiven i descobrint que encara n’hi ha alguns que conserven llavors que han estat a la família durant generacions. Després d’omplir una fitxa amb les característiques de la hortalissa, comencen a treballar-hi. Les perpetuen cultivant-les, i renovant-les abans de que perdin la seva capacitat germinativa. Mentrestant, les conserven dins de pots de vidre en l’espai físic que destinen al Banc, i que sol ser una nevera o un racó en un lloc fresc i amb una temperatura més o menys estable.
Parlant amb alguns d’ells te n’assabentes de que tenen constància de varietats que es cultivaven en determinades zones però de les que ha estat impossible recuperar-ne les llavors. Algunes, perdudes en l’oblit del temps, d’altres perquè tot i els intents, no han arribat a germinar.
Si algun dia desapareixen iniciatives com aquestes, es perdran milers de llavors, moltes més de les que ja s’han perdut. Però sobretot, amb aquestes llavors es perdrà la nostra sobirania alimentària, que consisteix en poder triar de què et vols alimentar, més enllà del que els grans monopolis hortícoles ens imposen.
