“S’ha d’estar boig o ser economista, per creure que el creixement pot ser il·limitat en un planeta amb recursos finits”. Amb aquesta frase, Serge Latouche, el prestigiós economista francès, autor de la “Teoria del decreixement“, alerta amb cert humor, que vivim en una societat on el consum ha deixat de ser una manera de satisfer les nostres necessitats per esdevenir un fi en si mateix i que si no apostem per una altra forma de fer les coses, estem abocats al desastre.
En l’últim informe “Planeta viu” de WWF s’advertia que “actualment utilitzem un 50 per cent més de recursos dels que la Terra pot proveir i que, si no canviem de rumb, aquesta xifra creixerà molt ràpid: el 2030, fins i tot dos planetes no seran suficients”.
En aquest sentit, l’obsolescència programada, de la qual ja vam començar a parlar al número anterior, és a dir, la caducitat deliberada i predissenyada pels fabricants per escurçar la vida útil dels articles, resulta ser la clau d’un consumisme descontrolat que és urgent frenar.
Cada any, els aparells electrònics, els electrodomèstics, els dispositius, els cotxes… introdueixen “millores” en la fabricació, que es tradueixen en una millor funcionalitat. Millores que, però, no signifiquen que s’allargui la vida de l’article en si. Però no només passa en el sector de l’electrònica o l’automoció. La roba, el calçat, les joguines, els llibres de text..: la moda d’una temporada a una altra, canvien els formats i les tendències.
És així com entra en joc un altre tipus d’obsolescència: l’anomenada obsolescència percebuda. Es tracta dels intents deliberats, per part de les empreses, de generar el desig de comprar nous productes per mantenir-se al dia en les últimes tecnologies o tendències. En aquest sentit, la publicitat és també un eix clau. Segons els últims estudis, rebem una mitjana de 3000 anuncis publicitaris al dia.
No obstant això, és precisament, en aquest tram de la cadena, on els consumidors hem d’intentar ser més conscients de la nostra capacitat de decisió i plantejar-nos la nostra responsabilitat en aquesta espiral de consum en la qual hipotequem el nostre futur per coses que no necessitem, endeutant-nos per consumir i treballant per pagar un deute cada vegada més gran.
Què podem fer com a consumidors? D’entrada, encara que ens ho posin difícil, ser conscients que en consumir, estem decidint sobre el model que volem.
Abans de comprar, reflexionar i assegurar-nos que realment ho necessitem. La situació actual del nostre país està sent determinant per deixar de comprar coses que no necessitem amb els diners que no tenim. Però aquesta hauria de ser una opció més que una obligació.
Si som “manetes” o en coneixem a algun proper, intentar reparar. I en qualsevol cas, si no és possible, acudir a un punt net. També hi ha col·lectius que ajuden a resoldre els errors dels aparells per donar-los una vida més llarga que la prevista.
Compartir els productes duradors que ja no volem i abans de llençar-los esbrinar si poden ser útils a algú del nostre entorn o a alguna ONG, associació, centre d’acollida…
Comprar de segona mà, llogar… poden ser opcions interessants en molts dels productes que consumim, abans de llançar-nos a comprar-ne un de nou. A més es tornaria a crear ocupació en aquest sector.
Procurar buscar productes dissenyats per ser desmuntats, reparats i reciclables. A més triar els dispositius de fàcil maneig i, si és possible, que no depenguin de fonts energètiques contaminants (per exemple, triar solar abans que piles).
I sobretot, intentar estar més informats i conèixer més sobre els productes i les empreses a les que comprem. Donar suport a les empreses que fabriquin productes nets i amb major durabilitat i, en la mesura del possible, de fabricació local. Practicar la compra al comerç de barri.
La tecnologia ho permet i el planeta ho agraeix. El creixement sense la caducitat programada i sense el perjudici al nostre medi ambient ja és una realitat que alguns estan duent a terme. No només decidim a les urnes, també en produir i en consumir.
