Recentment s’ha fet públic un frau consistent en la comercialització de carn de cavall procedent d’animals sense la preceptiva autorització sanitària garant de la seguretat alimentària. En el frau hi ha involucrats ramaders, tractants i indústria alimentària des de València fins a Girona.
Aquest cas s’uneix al que es va produir fa uns dos anys quan es va fer pública l’estafa consistent en la comercialització de carn barata de cavall etiquetada, i pagada, com a exclusiva carn de vedella.
És evident que l’ambició humana desmesurada i mal entesa afecta tots els sectors econòmics i que sempre existiran persones disposades a enriquir-se ràpidament a costa de la ingenuïtat, la desinformació i l’engany d’una població cada vegada més consumista. Ara bé, ¿per què els cavalls, i la seva carn, han estat tantes vegades objecte de tripijocs tramposos?
La raó es troba en el caràcter ubic de la situació d’aquest animal dins del cos legislatiu sanitari i de protecció animal. Un cavall pot ser considerat com a animal de companyia, de treball, d’esport i competició o animal d’abastament. Pot integrar totes les realitats conjuntament en un sol moment o cadascuna d’elles al llarg de la seva vida. O només un. Depèn d’on neixi, de l’interès del seu propietari, de les crisis i fluctuacions en el seu valor segons la seva funció d’ús. No obstant això, les garanties legals de protecció animal fluctuen des dels estàndards privats exigibles en competicions o concursos fins el genèric i devaluat Reial Decret 348/2000 sobre protecció dels animals de granja, que afecta els cavalls de producció càrnia o els cavalls privats mantinguts en finques i als quals ningú sap on encaixar.
“és necessari crear un cos legislatiu unitari i específic per a la protecció dels cavalls”
També les condicions sanitàries i requisits sobre identificació, llibres genealògics, programes de vacunacions i documentació varien segons l’ús que li donem a l’animal. En aquest context, on qualsevol circumstància o combinació d’elles és possible en un equí individual, és molt fàcil que els animals passin d’un ús a un altre però sense que la documentació sanitària pròpia de l’ús anterior s’actualitzi o s’adeqüi al nou. Si a aquesta trama unim el fet que molts cavalls comprats en temps de bonança i mantinguts com a objecte de culte social estan ara, amb la crisi, a preu de ganga, obtenim les condicions ideals per la tempesta perfecta.
La temptació de fer passar a aquests animals de cavalls particulars d’oci, el cost dels quals molt pocs es poden permetre ara, a cavalls de proveïment, tot i no complir amb els requisits sanitaris, és massa fort. Caldria renovar l’enfocament legislatiu dels cavalls i, ja posats, dels èquids en general. En primer lloc urgeix desenvolupar un sistema identificatiu individual, amb una base de dades centralitzada, on cada individu aparegués associat a un ús i no pugui ser utilitzat per un altre sense aportar la documentació sanitària i d’identificació pertinent al nou ús.
Cal augmentar i millorar els controls en els punts més propicis per produir el canvi d’usos: tractants, transportistes i escorxadors.
Tampoc podem oblidar que encara que nosaltres com a humans disposem dels èquids per a diferents finalitats, els seus requeriments etològics són similars per a tots, pel que és necessari crear un cos legislatiu unitari i específic per a la protecció dels cavalls que, atenent les seves necessitats com a espècie, garanteixi un respecte al seu benestar, amb independència de l’ocupació que fem dels mateixos.
