Un nou article publicat a Nature confirma les dades que es vénen coneixent d’esgotament de les reserves de gas esquist a les principals conques dels Estats Units. Estats Units confia en dècades d’abundància de gas natural, per impulsar el seu ressorgir econòmic. Podrien ser meres il·lusions.
Quan el president nord-americà Barack Obama parla del futur, visualitza una economia pròspera a Estats Units, impulsada en gran mesura per una enorme quantitat de gas natural que surt de pous nacionals. “Les reserves de gas natural que tenim a Amèrica poden durar prop de 100 anys“, va declarar en el seu discurs sobre l’estat de la nació de 2012.
L’anunci d’Obama reflecteix l’optimisme que s’ha estès als Estats Units. I tot gràcies al fracking -o fractura hidràulica- que ha fet possible extreure el gas natural de la roca de gra fi coneguda com esquist (pissarra) a un preu relativament baix. Termes com “revolució d’esquist” i “abundància energètica” ressonen ja a les sales de juntes de les empreses.
Les empreses estan apostant fort per les previsions de gas natural abundant i barat. Durant els propers 20 anys s’espera que la indústria i els productors d’electricitat dels Estats Units inverteixin centenars de milers de milions de dòlars en noves plantes de gas natural. I també s’estan dedicant milers de milions de dòlars a la construcció d’instal·lacions per a l’exportació que permetran que els Estats Units enviï gas natural liquat a Europa, Àsia i Sud-Amèrica.
Aquestes inversions es basen en les expectatives que la producció de gas d’EE. UU seguirà augmentant durant dècades, tal com apunten les previsions realitzades per l’Agència d’Informació Energètica dels Estats Units (EIA). Tal com assenyalava l’any passat el director d’aquesta agència, Adam Sieminski, “l’EIA no dubta en absolut que la producció de gas natural segueixi augmentant fins 2040”.
Però una anàlisi més detallada dels supòsits subjacents suggereix que aquestes previsions a l’alça poden ser excessivament optimistes, en part perquè les previsions del govern es basen en estudis molt generals, o més aviat apostes, sobre les principals formacions d’esquist. De fet, alguns analistes estan estudiant aquestes formacions amb molt més detall, i els pronòstics són més conservadors. Estimen que els ‘punts òptims’ d’aquests jaciments, en els que l’extracció de gas seria rendible, són relativament petits.
Com a resultat, “les notícies són dolentes“, diu Tad Patzek, director del Departament d’Enginyeria del Petroli i Geosistemes de la Universitat de Texas a Austin i membre de l’equip que està realitzant els estudis en profunditat. I, tenint en compte que les empreses estan intentant extreure el gas de esquist el més ràpid possible per poder exportar en grans quantitats, sosté que “estem creant un gran fiasco”.
Això també podria tenir conseqüències fora dels Estats Units. Si la producció nord-americana de gas natural cau, els grans plans d’exportació es trontollarien i els països que estan volent treure el màxim rendiment a les seves pròpies formacions d’esquist podrien reconsiderar. “Si comença a semblar que això es convertirà en un drama per als Estats Units, està clar que l’entusiasme en altres parts del món es veurà afectat“, diu Paul Stevens, economista del centre d’estudis Chatham House a Londres.
LA BATALLA DE LES PREDICCIONS
La producció de gas natural als Estats Units està augmentant ràpidament, i l’Agència d’Informació Energètica (EIA) prediu un creixement a llarg termini. Però alguns estudis de la Universitat de Texas (UT) qüestionen aquesta projecció.
Gràfic 1: Quatre grans fonts
L’equip de Texas va fer prediccions per a les quatre àrees de gas d’esquist més productives. Aquestes prediccions suggereixen que la producció de gas arribarà al seu punt màxim aviat i disminuirà ràpidament, una perspectiva molt més pessimista que la que ofereix l’EIA i altres empreses, com ara Goldman Sachs.
Vertical: Producció de gas (milers de milions de metres cúbics per año)
Horitzontal: 2000, 2010, 2020, 2030, 2040
Gràfic 2: Producció de gas natural als E.E.U.U.
Dades històriques i projecció sobre el gas de la EIA.
Vertical: Producció de gas (milers de milions de metres cúbics per año)
Horitzontal: 1960, 1970, 1980, 1990, 2000, 2010, 2020, 2030, 2040
La producció de gas als Estados Unidos ha batut rècords gràcies a l’esquist.
Fonts: EIA/Univ. Texas/Goldman Sachs/Wood Mackenzie/Navigant.
La idea que el gas natural serà abundant suposa un important canvi de rumb respecte a les pessimistes perspectives vigents fins fa uns cinc anys. Al llarg dels anys 90, la producció nord-americana de gas natural va tocar sostre i, com el gas proporcionava un quart de la demanda d’energia d’EE. UU., La preocupació perquè el proveïment disminuís i que el país es tornés dependent de les importacions es va estendre àmpliament.
L’EIA, que recull dades sobre energia i ofereix pronòstics a llarg termini sobre l’energia a EUA, va predir en una data tan recent com 2008 que la producció nord-americana de gas natural es mantindria força estable durant les pròximes dues dècades.
Llavors, el boom del esquist va sorprendre a tothom. Es basava en la tecnologia de la fracturació, coneguda ja des d’alguns dècades, però l’aplicació a l’esquist es considerava massa costosa quan els preus del gas estaven baixos. No obstant això, en la primera dècada del segle XXI, els preus van augmentar prou com perquè noves empreses s’animessin a fracturar les formacions d’esquist. Juntament amb les noves tècniques per perforar pous horitzontals, la producció de gas natural en EE. UU. va arribar a batre rècords històrics, i el país va recuperar una títol que havia ostentat durant dècades: ser el major productor mundial de gas natural.
PEDRES VALUOSES
Gran part d’aquest mèrit es deu a la formació d’esquist Marcellus, que s’estén al llarg dels estats Virgínia Occidental, Pennsilvània i Nova York. Durant molts anys, les empreses han anat perforant més de 8.000 pous sota turons recobertes per un espès bosc, i segueixen fent-ho a un ritme de 100 al mes. Cada pou descendeix 2 quilòmetres sota terra abans de desviar-se cap als costats i serpentejar a través del esquist. Actualment, Marcellus subministra 385 milions de metres cúbics de gas al dia, més que suficient per proporcionar la meitat del gas utilitzat en les plantes elèctriques dels EUA
Una part important de la resta de l’abastament de gas als Estats. UU. procedeix de tres jaciments d’esquist -el Barnett a Texas, el Fayetteville a Arkansas i el Haynesville, a cavall entre Louisiana i Texas. Juntes, aquestes “quatre grans” àrees sumen més de 30.000 pous i cobreixen dos terços de l’actual producció de gas d’esquist als Estats Units.
L’EIA -igual que la resta de analistes- no va preveure l’arribada del boom i sempre ha subestimat la quantitat del gas que podria extreure de l’esquist, encara que va incrementar substancialment les expectatives de gas d’esquist conforme l’auge va ser fent-se evident. En el seu informe anual de 2014 (Annual Energy Outlook 2014), l’escenari per als ‘casos de referència’ -que es basa en l’expectativa que els preus del gas d’esquist augmentaran de manera gradual, però es mantindran relativament baixos- assenyala que la producció nord-americana augmentarà fins a l’any 2040, impulsada pel gas d’esquist.
L’EIA no ha publicat les seves projeccions per jaciment de gas d’esquist, però se les ha lliurat a Nature. Segons l’última previsió per als casos de referència, la producció de les quatre grans àrees continuarà augmentant ràpidament fins al 2020, i es mantindrà durant almenys 20 anys. La resta de jaciments de gas d’esquist contribuiran a mantenir el boom fins al 2040 (vegeu quadre ‘La batalla de les prediccions’).
Els analistes de la indústria del petroli fan els seus propis pronòstics, que solen coincidir bastant amb la valoració de l’EIA. De fet, “els pronòstics de l’EIA s’acosten bastant al consens“, segons Guy Caruso, economista del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals a Washington DC, i antic director d’aquesta agència. No obstant això, aquestes consultories gairebé mai comparteixen la informació que dóna suport a les seves prediccions, el que dificulta la valoració i el debat sobre els supòsits i metodologies que utilitzen, raona Ruud Weijermars, geocientífic de la Universitat de Texas A & M a College Station. Els estudis de les consultories i de la indústria són “completament diferents de les revisions realitzades per experts” afirma.
Per poder oferir prediccions rigoroses i transparents sobre la producció de gas d’esquist, un equip compost per una dotzena de geocientífics, enginyers del petroli i economistes de la Universitat de Texas a Austin ha realitzat durant més de tres anys una sèrie sistemàtica d’estudis dels principals jaciments d’esquist. Aquesta investigació es va finançar amb una beca de 1,5 milions de dòlars de la Fundació Alfred P. Sloan de Nova York i ha anat apareixent en diferents revistes acadèmiques i conferències. Actualment, segons afirma Weijermars, és l’obra “amb més autoritat” en aquest àmbit.
Si els preus del gas natural seguissin l’escenari utilitzat per l’EIA en el seu informe anual de 2014, la predicció de l’equip de Texas seria que la producció dels quatre jaciments principals augmentarà fins al 2020 i disminuirà a partir de llavors. En 2030, aquests jaciments produiran només com la meitat de les referències de l’EIA; els escenaris més conservadors de l’agència són més optimistes que les prediccions de l’equip de Texas. “Òbviament, no estan molt d’acord amb els resultats oferts per l’EIA“, afirma Patzek.
La principal diferència entre les prediccions de Texas i les de l’EIA se centra en el grau de detall de cada estudi. L’EIA desglossa cada jaciment en comtats i calcula la productivitat mitjana per pou en aquesta àrea. Però els comtats sovint superen els 1.000 quilòmetres quadrats, suficients per allotjar milers de pous fracturats horitzontalment. L’equip de Texas, al contrari, separa cada jaciment en blocs d’una milla quadrada (2,6 quilòmetres quadrats), una resolució a mínim 20 vegades més gran que la de l’EIA.
La resolució és important perquè cada jaciment té alguns punts òptims amb molt gas i àmplies zones on els pous són molt menys productius. Les empreses procuren centrar primer en els punts òptims, de manera que la productivitat dels pous que es perforin en el futur serà menor que la dels actuals. Actualment, el model de l’EIA assumeix que els futurs pous seran almenys tan productius com els inicials en el mateix comtat, però, segons Patzek, aquest enfocament “condueix a uns resultats massa optimistes”.
La gran resolució dels estudis de Texas permet que el seu model diferenciï els punts òptims de les zones marginals. Com a resultat, afirma el seu codirector Scott Tinker, geocientífic de la Universitat de Texas a Austin, “hem descrit, millor que mai, com seran els pous en el futur”.
Els estudis de Texas i de l’EIA també es diferencien en la forma de calcular el nombre total de pous que es podrien perforar des d’un punt de vista econòmic en cada àrea. L’EIA no explicita aquest nombre, però les seves anàlisis semblen requerir més pous que l’avaluació de Texas, que exclou les zones on seria difícil perforar com els llacs o les grans ciutats. Aquestes característiques del model “copien la realitat“, afirma Tinker, i es van triar tenint en compte l’àmplia experiència en la indústria del petroli que tenen els membres de l’equip.
DIFERENTS FUTURS
Les estimacions a la baixa de Texas coincideixen amb alguns estudis independents que utilitzen mètodes més simples. Els estudis realitzats per Weijermars, així com per Mark Kaiser de la Universitat de l’Estat de Louisiana en Baton Rouge i pel geòleg David Hughes ja retirat de l’agència estatal canadenca Geological Survey, suggereixen que una producció en augment -com la que prediu l’EIA – requeriria un increment significatiu i constant de les perforacions durant els propers 25 anys, el que podria no resultar rendible.
L’estudi de Texas ha tingut impacte dins de la indústria. Richard Nehring, analista de gas i petroli de l’empresa Nehring Associates de Colorado Springs (Colorado) -que maneja una àmplia base de dades de jaciments de gas i petroli-, diu que enfocament de l’equip és un exemple de “com haurien de calcular els recursos no convencionals”.
“Estem creant un enorme fiasco”
Patzek afirma que la metodologia de l’EIA són pràcticament “conjectures fonamentades“, però ni ell ni els altres estan molt disposats a cedir molt. El mateix Patzek afirma que l’EIA està fent “el millor possible amb els recursos i els terminis que manegen“. El seu pressupost total per al 2014 -incloent la recol·lecció de dades i les previsions per a tot tipus d’energia- era de només 117 milions de dòlars, més o menys el que costa perforar una dotzena de pous a Haynesville. L’EIA “val més del que costa“, diu Caruso. “Sempre he pensat que estava subfinançada. Se li demanava que fes cada vegada més, amb cada vegada menys”.
Patzek reconeix que les projeccions sobre els jaciments d’esquist “són molt, molt difícils i incertes“, en part pel fet que les tecnologies i estratègies de perforació canvien molt ràpidament. En els jaciments més recents, les empreses encara estan tractant d’identificar els millors llocs per perforar. I tampoc està clar quant es poden acostar els pous sense que comencin a interferir entre si.
Els representants de l’EIA defensen els seus càlculs i argumenten que no s’haurien de comparar amb els estudis de Texas perquè parteixen de supòsits diferents i inclouen diferents escenaris. “Tots dos models són vàlids, i en molts aspectes s’alimenten entre si“, diu John Staub, director de l’equip d’estudis per a l’exploració i explotació de gas i petroli de l’EIA. “De fet, l’EIA ha incorporat alguns punts de vista de l’equip de la Universitat de Texas“, afirma.
No obstant això, en un document de treball publicat a Internet el 14 d’octubre, dos analistes de l’EIA van reconèixer que hi havia alguns problemes en les actuals metodologies de l’agència. Van argumentar que seria millor dibuixar mapes geològics d’alta resolució i van assenyalar que els elaborats per l’equip de Texas són un exemple de com es podrien millorar les prediccions mitjançant la identificació dels punts òptims. L’article porta un descàrrec de responsabilitat expressant que les opinions dels autors no reflecteixen necessàriament els de l’EIA, però l’agència s’està plantejant incorporar un enfocament en aquesta direcció en els seus càlculs de Marcellus per a l’informe anual 2015. (Quan Nature va sol·licitar a els autors de l’article una entrevista oberta, aquests van derivar les preguntes a Staub).
BOOM O DESASTRE
Els membres de l’equip de Texas encara estan discutint sobre les implicacions del seu propi estudi. Tinker és relativament optimista quan argumenta que, atès que els càlculs de l’equip eren “conservadors”, la producció real podria ser major. Els quatre grans jaciments de gas d’esquist, afirma, proporcionaran “una quantitat bastant important de gas natural al país durant les properes dècades. És bastant temps”.
Patzek argüeix que la producció real podria ser menor que les prediccions de l’equip. Parla d’un possible pic en la pròxima dècada que, després, “baixarà ràpidament en l’altra direcció“, afirma. “Llavors, Estats Units tindrà un dur despertar“. Creu que els preus augmentaran molt i que el país acabarà construint més plantes industrials i vehicles de gas dels quals sigui rendible utilitzar. “El resultat final, passi el que passi i independentment de com passi“, afirma, “no pot ser positiu per a l’economia nord-americana”.
Si ja és difícil fer prediccions a Estats Units, que compta amb dades de desenes de milers de pous de gas d’esquist, la incertesa és molt més gran en altres països amb menys pous. L’EIA ha encarregat càlculs del potencial mundial d’esquist a la consultora Advanced Resources International (ARI) de Washington DC que, el 2013, va arribar a la conclusió que és possible que, a nivell mundial, les formacions d’esquist continguin un total de 220 bilions de metres cúbics de gas natural extraïble. Al ritme de consum actual, i amb el gas natural proporcionant un quart de l’energia global, això seria suficient per proveir la demanda durant 65 anys. No obstant això, en l’informe ARI no apareix el nivell d’incertesa dels seus càlculs ni quant gas pot resultar rendible extreure.
Aquestes xifres són “molt discutibles“, argumenta Stevens. “Es fan a ull de bon cubero“, i cita les estimacions d’ARI per a Polònia, que suposadament tenia els majors recursos de gas d’esquist d’Europa. Entre 2011 i 2013, l’ARI va reduir en un terç els seus càlculs per als jaciments més prometedors de Polònia, dient que alguns pous de mostra s’havien produït menys del que s’esperava, mentre tant, l’Institut Geològic polonès va fer el seu propi estudi, calculant que aquestes mateixes zones tenien menys d’un 10% de les quantitats inicialment calculades per ARI.
Els experts afirmen que si el subministrament de gas dels Estats Units s’esgota abans del previst -o augmenta l’oposició ecologista-, serà menys probable que altres països com Polònia tinguin el seu propi boom del esquist.
No obstant això, de moment regna l’optimisme sobre el gas d’esquist, especialment als Estats Units. I això és el que preocupa alguns experts en energia. “Hi ha una incertesa enorme“, diu Nehring, “El problema és que la gent diu ‘dóna’m números’. Els números tranquil·litzen, encara que estiguin equivocats”.
Font: Ecologistes en Acció
Article Original: www.fractura-hidraulica.blogspot.com.es/2014/12/la-falacia-del-fracking.html
