Marta Gandalrillas

Un dels majors reptes a què ens enfrontem els habitants d’aquest planeta de recursos limitats és el de crear assentaments humans sostenibles. La contaminació ambiental, la superpoblació de les ciutats, la carestia de l’habitatge, l’escassetat d’aliments, la precarietat de l’ocupació o l’augment de la pobresa són algunes de les conseqüències d’un model de desenvolupament clarament esgotat.

De la preocupació per aquests temes, sorgeixen entorn dels anys 70, a Dinamarca i altres zones d’Europa, les anomenades comunitats intencionals i de co-habitatge que, caracteritzades per un fort component holístic (d’unitat i d’interconnexió amb el planeta), buscaven possibles models per a un futur sostenible en què l’eix fos tenir cura de la Terra i de les persones.

El 1991, en l’informe per la preparació de la primera trobada mundial d’aquestes comunitats, que va tenir lloc també a Dinamarca, l’astrofísic Robert Gilman, esmenta i defineix, per primera vegada el terme “ecovila”, com “un assentament humà, concebut a escala humana, que inclou tots els aspectes importants per a la vida, (integrant-los respectuosament en l’entorn natural), que dóna suport a formes saludables de desenvolupament i que pot persistir indefinidament”.

ECO-VILES

Es tracta d’una definició molt general que, potser per això mateix, segueix vigent, ja que podria ser vàlida, per a qualsevol de les ecoviles existents avui en dia al món. Però el fet és que no hi ha dues ecoviles iguals. Per Mauge Cañada, membre de l’equip de coordinació de la RIE (Red Ibérica de Ecoaldeas), “és molt difícil definir una forma de vida“.

Per a aquesta veterana habitant de la ecovila Lakabe a Navarra, la més antiga d’Espanya, “hi ha dos eixos irrenunciables en les ecoviles, la part ecològica, de gestió dels recursos, l’energia, els residus… (molt més sostenible per al planeta) i la part col·lectiva… encara que hi hagi diferents maneres de gestionar-se, hi ha una intenció de treballar en comú que és fonamental, d’aquí el de comunitats intencionals”. 

Per Mauge,”les ecoviles són petits laboratoris de somnis on conviu gent molt diversa en generacions i professions, que pretén ser part activa en la transformació del model de desenvolupament actual”. En aquest sentit, les ecoviles suposen un sistema alternatiu amb experiències comunitàries a petita escala que demostren formes de vida viables, en harmonia amb la natura, que van construint el camí de la sostenibilitat i reduint la petjada ecològica.

“les ecoviles són petits laboratoris de somnis on conviu gent molt diversa en generacions i professions, que pretén ser part activa en la transformació del model de desenvolupament actual”

Permacultura, política de consens, bioconstrucció, autoabastiment, autogestió, bescanvi, moneda complementària, energies naturals… són realitats que estan en pràctica en molts d’aquests projectes que s’estenen pels cinc continents.

En la trobada sobre Ecoviles  i Comunitats Sostenibles que va tenir lloc el 1995 a la ecovila de Finhorn (Escòcia), es va crear la Xarxa Global d’ Ecoviles GEN (Global Ecovillage Network), que dóna suport al desenvolupament de nous assentaments sostenibles en el món sencer. Es van establir tres xarxes per cobrir tot el planeta: la xarxa europea, GEN Europe, la de les Amèriques, ENA (Ecovillage Network of the Americas) i GENOA, la d’Àsia i Oceania. Segons les estimacions de la RIE, a Europa hi ha més de quinze mil persones vivint en aquest tipus d’assentaments (a Espanya més de dues mil). Alemanya i Dinamarca són els països d’Europa amb major nombre de projectes.

Aquest any tindrà lloc la primera Cimera Mundial d’ Ecoviles, al Senegal, país on el govern ha arribat a crear un ministeri d’ ecoviles per donar suport a milers de llogarets rurals, que estaven perdent població i la seva capacitat per satisfer les necessitats bàsiques dels seus habitants.

En propers números parlarem dels diferents projectes existents a Espanya.

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here