El consumidor, quan compra un electrodomèstic no pot veure reflectit en l’etiqueta el preu de l’impost cobrat al fabricant pel seu posterior reciclatge després de la seva vida útil. Aquesta taxa invisible oscil·la entre 5 i 30 euros per aparell i està inclosa en la factura del fabricant al distribuïdor. Per això és molt important el reciclatge d’electrodomèstics.
El Consell d’Estat censura aquest marge “fixe” de benefici addicional per al productor derivat d’aquest impost, que no aporta els beneficis ambientals que s’esperen del seu reciclatge, ja que dues terceres parts dels residus electrònics, acaben no seguint la via legal del reciclatge de la qual la seva destinació final serien les plantes de tractaments de residus.
La destinació d’aquests diners és desconeguda, pot ser que es trobin en fons d’inversió, destinats a beneficis nets dels productors o amb sort, dedicats a futures gestions de residus.
La tasa que los fabricantes cobran por el reciclaje debe conocerse. Esto ayudaría a los consumidores a sentirse parte del sistema de reciclaje y a pedir responsabilidades cuando no se recicle o se haga de manera no adecuada.
Fa uns deu anys es van crear els Sistemes Integrals de Gestió dels quals una de les seves finalitats és assegurar que els electrodomèstics acabin desballestats en plantes autoritzades perquè la llei determina que els productors són els responsables del correcte reciclatge dels aparells usats. En canvi, dues terceres parts d’aquests residus acaben en ferrovellers il·legals i plantes no preparades per al procés del seu reciclatge; els vorals, boscos i abocadors del país estan plens de residus electrònics.
Espanya és l’avant penúltim país europeu en reciclatge només per davant de Romania i Grècia; com a exemple en 2013, l’Organització de Consumidors (OCU) va amagar GPRS en 16 electrodomèstics dipositats en els punts nets i tant sols quatre van acabar en les plantes autoritzades.
El circuit del reciclatge té moltes esquerdes: persones que assalten els punts nets per robar aquests aparells elèctrics i vendre els seus metalls, o transportistes que els venen sense cap control per part del fabricant. Cada dia es trenca la cadena del reciclatge i s’extreu el coure i altres materials valuosos alliberant gasos contaminants a l’atmosfera i abandonant els residus sobrants en descampats.
Segons el Ministeri de Medi Ambient, el nou disseny de gestió d’aquests residus passa per una gran plataforma informàtica en la qual els actors implicats hauran d’incloure el codi de cada residu per no perdre-li la pista i evitar que no segueixi el camí correcte. Amb aquest nombre de registre, s’evita que la cadena de custòdia es trenqui abans que els seus components siguin separats al final del seu ús. No obstant això, perquè es compleixi es necessita una logística de la qual no es disposa.
L’Administració no s’ha posat seriosa a l’hora d’actuar; és evident que els electrodomèstics no arriben a les plantes de reciclatge i l’exportació d’aquests residus a països subdesenvolupats és un altre frau que neix en els ports espanyols i provoca abocadors industrials en països com Pakistan o Ghana. En aquests països s’amunteguen, entre altres residus electrònics, teclats d’ordinadors amb la lletra enya, que en lloc d’ajudar al desenvolupament d’aquests països els converteix en abocadors a l’aire lliure.
La contaminació ambiental i les malalties generades per la crema i el tractament d’aquests aparells per extreure el metall, és el dia a dia de les persones que precàriament busquen una sortida per obtenir diners per sobreviure. Els plàstics de residus electrònics inclouen piro-retardants bromats, que poden afectar el desenvolupament i el creixement, a més d’altres danys renals, hepàtics i malformacions congènites.
ESPAI PATROCINAT PER:
Humana Fundación Pueblo para Pueblo
Autora: Maria Cacheda, divulgadora científica – Bio Eco Actual Juliol i Agost 2015
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Setembre 2020
