Alberto Dez

El concepte de “benestar animal” aplicat als animals l’ús dels quals implica forts interessos econòmics, com és el cas d’animals d’abast, ha assumit tradicionalment una autolimitació que exigida des de fora, s’ha acceptat des de dins. L’evidència científica. 

Tots hem admès la necessitat de “provar” empíricament els encàrrecs de la intuïció. La submissió de la consciència a la ciència. En conseqüència, l’evidència científica esdevé en peça imprescindible per defensar qualsevol argument animalista, la sola ètica queda descartada.

La tirania del món físic imposa les seves regles limitadores sobre l’experiència de la nostra vivència moral en un projecte sobre la relació amb els animals i sobre els nostres comportaments en relació amb aquest projecte. La ciència empírica no ocupa més que una parcel·la en el conjunt d’estímuls i informacions sensibles, o no, que defineixen la nostra integració individual en una idea de respecte cap als animals en la que també participem en la seva delimitació i transformació, i amb les mateixes eines.

La protecció animal, part de la nostra cultura, actua, i evoluciona, a partir de decisions particulars i col·lectives, intuïtives o raonades, que ens faciliten el moviment d’un punt ja superat al següent i on l’erudició tecnològica no té un protagonisme especial i a més a més, el seu valor, dependrà de cada esperit personal. Per tant, no és just que s’imposi una parcel·la del coneixement cultural actual, la ciència, com a punt de partida inevitable cap a la cultura que pugui venir, ni que en la seva definició s’obligui a tots a concedir-li el pes específic sentit per uns pocs.

bienestar animal ciencia conciencia

A més, la bastida “objectiva” amb la qual es revesteix la ciència per justificar la seva omnipresència ineludible és una entelèquia, o un invent del grup reduït d’iniciats per manejar i dominar, subjectivament, a la gran massa de neòfits i sancionar així el resultat de les seves fórmules empíriques. En aquesta trama falsa és on encaixa la imposició d’una base científica com a fonament de qualsevol mesura de benestar animal. Aquesta premissa científica, forçada, no aclareix res sinó que planteja noves preguntes: quina és la base científica vàlida?, la d’un veterinari?, un enginyer agrònom?, un biòleg?, un expert en economia rural?, un expert en gestió de residus?, un altre en genètica?. 

Fins i tot dins d’una especialitat no hi ha una coincidència de parers. Cada investigador parteix d’unes premisses específiques i concretes derivades de la seva pròpia experiència i forma d’entendre la seva relació amb els animals, de la seva percepció personal dels possibles conflictes d’interessos que a més d’influir en el punt de partida, influeixen també en les prioritats i en la metodologia aplicada.

Les conclusions de cada disciplina científica o de cada científic dins d’una disciplina difereixen sempre, en moltes ocasions de forma incompatible i són necessàriament subjectives.

Finalment el procediment científic aplicat al benestar animal no sol seguir un mètode deductiu que des d’ unes dades objectives tregui una conclusió lògica sinó que planteja un sistema inductiu en què des d’una conclusió preconcebuda indaga en la recerca d’una justificació científica que la sostingui.

Hem de tornar a la consciència la part que li correspon en el procés formatiu de la nostra cultura sobre protecció dels animals, sense complexos tècnics ni embuts científics. Per ser consciència. Per ser humana.

Autor: Alberto Díez Michelena, Director de l’Associació Nacional per a la Defensa dels Animals

Deixa un comentari

Please enter your comment!
Please enter your name here