Ecologistes en Acció 30/08/2016
La stevia, el dolç amarg de la biopirateria.
Molt es parla aquests dies de la stevia, com el nou substitut estrella, “sa i natural” del sucre. Però sabem d’on ve? Sabem per què està permesa la seva comercialització en llaunes de refrescs i no obstant això es prohibeix la venda de les seves fulles? Qui hi ha darrere d’aquest nou negoci que es ven com a natural?
Un informe publicat a finals de 2015 per la Declaració de Berna, el Ceidra, Misereor, la Universitat alemanya de Hohenheim, l’ONG paraguaiana SUNU i Pro Stevia Switzerland denuncia l’entramat de biopirateria que s’amaga en la comercialització d’aquest edulcorant i exigeix que una part dels ingressos generats per la venda d’aquesta planta sigui compartit de manera equitativa i justa amb el poble guaraní com preveu la Convenció sobre Diversitat Biològica i el Protocol de Nagoya.
La stevia rebaudiana, a la qual els guaraníes diuen Kaa he’ê, es va donar a conèixer fora de Paraguai quan un botànic suís, Moisès Santiago Bertoni, va aprendre de les seves bondats pels yerberos guaranís a 1887, els qui li van donar informació sobre la planta i li van ensenyar el seu ús com a endolcidor i planta medicinal. Bertoni va deixar escrit també que les fulles de stevia no tenien efectes nocius, al contrari, “els seus efectes beneficiosos per a la salut són coneguts des de fa temps, com ho testifiquen els estudis del químic Ovidio Rebaudi” [1].
Un saber milenari
Aquest saber mil·lenari pertany al poble guaraní, concretament als grups Guaraní Kaiowá del Brasil i als Pai tavyterá de Paraguai. Aquests últims conformen una població de 15.097 habitants, dividits en 61 comunitats. L’expropiació de les seves terres i la desforestació han fet que els Pai tavyterá només utilitzin una petita part del seu territori tradicional.
Els seus mitjans de subsistència, en altre temps basats en la caça, la pesca i la recol·lecció, depenen cada vegada més de l’agricultura a petita escala i d’un miserable salari en les finques de bestiar. Catorze d’aquestes comunitats s’han quedat sense terres. El que abans era la seva llar és ara un polvorí de violència i abusos controlat pels senyors de la droga.
A la part brasilera, on viuen al voltant de 46.000 guaranís Kaiowá [2], el panorama no és gaire millor. Territoris espoliats, finques extensives de bestiar i cultius intensius de canya de sucre. Molts Kaiowás no tenen terra i viuen en improvisades tendes de campanya al costat de les carreteres. Aquí, el coneixement ancestral dels usos de la stevia s’ha perdut. No així la seva lluita per recuperar una terra que legítimament els pertany.
Els atacs contra la comunitat guaraní s’han intensificat en els últims anys, especialment a Mato Grosso du Sul. En 2014, 25 membres de la comunitat guaraní van ser assassinats només en aquest Estat brasiler. A l’agost de 2015, la relatora especial de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, Victòria Tauli-Corpuz, va expressar la seva consternació en conèixer de primera mà com la policia estava expulsant als Kaiowá de la seva terra. Segons les seves informacions, almenys 6.000 guaranís es neguen a abandonar les seves terres i han alertat ja que pensen resistir “fins a la mort” si cal.
De Paraguai al Japó
Encara que avui dia l’additiu d’alta puresa (E-960) extret de la stevia pot trobar-se en gairebé qualsevol lloc del món en centenars de begudes i aliments com cereals, infusions, sucs, llet, iogurt o refrescs, la veritat és que la planta salvatge de la stevia està virtualment extingida.
A principis dels anys 70, dues expedicions científiques japoneses van anar al lloc d’origen de la stevia i van extreure 500.000 plantes salvatges per portar-les a Japó. Altres edulcorants, com el ciclamat i la sacarina, començaven a denunciar com a cancerígens, així que la indústria necessitava trobar un nou producte lliure de sucre i “natural” amb el qual endolcir els àpats de les seves cada vegada més obesos i diabètics consumidors. Després dels japonesos, van arribar multinacionals de la talla de Cargill, Coca Cola i PepsiCo. El negoci dels glucòsids d’esteviol estava en marxa. Per donar només algunes xifres, es creu que aquest mercat doblarà els seus beneficis entre 2013 i 2017, saltant de 110 milions de dòlars a 275 milions de dòlars [3].
A Paraguai, la planta de stevia la conreen sobretot petits agricultors tant perquè la seva producció és intensiva en mà d’obra, com perquè pot conrear-se en sistemes diversificats. Un altre aspecte sostenible és que es conrea en rotació amb altres cultius. El mateix succeeix a la Xina, el major país productor i exportador de stevia en l’actualitat.
El problema és que la indústria i les grans corporacions exerceixen una gran pressió internacional perquè aquests sistemes de cultiu desapareguin.
Els estàndards internacionals establerts per l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i l’Organització Mundial per a la Salut (OMS) discriminen en favor dels glucòsids d’esteviol purificats químicament o de producció sintètica.
Els fulls de stevia no es poden vendre en els mercats d’Estats Units, Europa i Espanya perquè ningú vol embarcar-se en el llarg i costós procés que suposa la seva autorització reglamentària. I les multinacionals es lliuren així dels petits competidors.
Injustícia social i ambiental
L’èxit comercial de la stevia es basa no només en una gran injustícia social i ambiental, sinó també en una confusió que de vegades pot qualificar d’estafa. Entre les fulles de stevia que conreen sàviament els guaraníes i els glucòsids d’esteviol que produeix la indústria hi ha un abisme de laboratoris i manipulació genètica. A més, l’additiu resultant sol representar no més d’un 1%, i el que es ven com stevia ve barrejat amb altres edulcorants.
La situació podria encara empitjorar. Com apunta la Declaració de Berna en el seu informe: “en l’actualitat, encara és possible que el Paraguai i altres països en desenvolupament rebin almenys una petita proporció de les utilitats cultivant plantes de stevia com a matèria primera per al procés de producció. No obstant això, si prossegueixen els plans per produir glucòsids d’esteviol mitjançant biologia sintètica, desapareixeria el mercat per a les fulles de stevia “.
En aquest sentit, el portaveu de la Declaració de Berna, François Meienberg, alerta dels perills d’utilitzar stevia derivada de la biologia sintètica. “No hauria d’utilitzar-la SinBio abans que hi hagi una avaluació positiva del seu impacte en la salut humana i el medi ambient -demanda-, i de fer-se, deu en tot moment d’informar al consumidor que prové de la biologia sintètica”.
Al poble el que és del poble
Impulsats per l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), existeixen actualment dos instruments jurídics internacionals destinats, en teoria, a defensar als estats sobirans de la biopirateria, o el que és el mateix, de l’apropiació per part de les grans empreses dels recursos genètics [4] d’un país.
Es tracta de la Convenció sobre Diversitat Biològica (CDB), ratificada el 1993 per 195 països i el propòsit és reconèixer els drets dels Estats sobre els seus recursos genètics; i del Protocol de Nagoya, que està vigent des de 2014 i que pretén assegurar una distribució justa i equitativa dels beneficis econòmics que emanen dels recursos genètics i els coneixements tradicionals relacionats.
A la pràctica, aquests dos instruments carregats de bones intencions, estan servint de molt poc als pobles originaris, sobretot la part que parla “vagament” del repartiment de beneficis. A més, en el Protocol de Nagoya, i per estrany que sembli, es defineix la “utilització de recursos genètics”, en el seu article 2 com a “realització d’investigació i desenvolupament sobre la composició genètica i / o bioquímica dels recursos genètics, el que inclou l’aplicació de la biotecnologia, tal com es troba definida en l’Article 2 de la Convenció (…) “. Això semblaria excloure l’ús directe de fulles de stevia com a edulcorant, però inclou els glucòsids d’esteviol produïts mitjançant processos d’extracció o biologia sintètica.
Davant la ineficiència d’aquest paraigua que s’allunya cada vegada més de les regions de pluja, es demana des de la societat civil un canvi en l’enfocament i que s’inclogui al poble guaraní a les negociacions que es duen a terme entre els productors i usuaris de glucòsids d’esteviol sobre el repartiment de beneficis. Els autors de l’informe demanen també als governs dels països usuaris i proveïdors (entre ells, Paraguai), que implementin a tot el país de manera efectiva el Protocol de Nagoya, amb una legislació nacional que impedeixi que es comercialitzin els seus recursos genètics i coneixements tradicionals relacionats quan s’obtenen de manera il·legal i no es comparteixen els beneficis.
Quant als consumidors, l’informe demana als governs i empreses dels països consumidors que aturin l’ús de publicitat enganyosa. Que no es publicitin els glucòsids d’esteviol com a productes “tradicionals” o “naturals”.
L’informe El sabor agredolç de la stevia [5] va ser publicat, entre altres, per l’associació suïssa La Declaració de Berna al novembre de 2015. Segons ha comentat a aquesta revista la seva portaveu a Zuric, François Meienberg, l’informe va ser distribuït a Paraguai i Alemanya a més de Suïssa. Aquesta associació vol publicar els resultats de les seves demandes al juliol, al costat d’una actualització de l’informe.
Notes
[1] Bertoni, M. S., 1918. Anales Científicos Paraguayos – Serie II, 6 de Botánica, Núm. 2, Puerto Bertoni, Paraguay.
[2] Dades de 2010.
[3] Mintel, 2014. Stevia set to steal intense sweetener market share by 2017, reports Mintel and Leatherhead Food Research, 13 January 2014; www.mintel.com/press-centre/food-and-drink/stevia-set-to-steal-intense-sweetener-market-share-by-2017-reports-mintel-and-leatherhead-food-research, acceso el 05.05.2016.
[4] Segons la definició de l’OMPI, el terme de recursos genètics “es refereix al material genètic de valor real o potencial. El material genètic és tot material d’origen vegetal, animal, microbià o d’un altre tipus que contingui unitats funcionals de l’herència. Com a exemples cal citar material d’origen vegetal, animal o microbià com ara les plantes medicinals, els cultius agrícoles i les races animals”.
[5] Podeu trobar l’informe complet, en castellà, al lloc web: www.bernedeclaration.ch
Autora: Diana Delgado Jiménez, redacció d’Ecologistes en Acció
Article publicat a la Revista Ecologista nº 89
Trauducció: Bio Eco Actual
