Entre els grans èxits del segle XX es troba l’haver aconseguit un tractament i distribució d’aigua per a consum humà segur. Abans de començar amb el tractament de l’aigua amb clor, el còlera, la febre tifoide, la disenteria i l’hepatitis A mataven a milers de persones a Europa i Estats Units cada any. La cloració de l’aigua i la seva filtració dins el procés de potabilització han ajudat a eliminar i eradicar aquestes malalties dels països desenvolupats.
La cloració és el procés d’afegir clor a l’aigua per desinfectar i eliminar els gèrmens que en ella es troben. És àmpliament utilitzat com a tractament d’aigües per l’alta eficàcia contra bacteris, algues, fongs i patògens per a la salut humana. Hi ha diferents processos de potabilització en els quals s’empra clor en les seves diferents formes, com clor gas, diòxid de clor, hipoclorit de sodi i calci.
El clor es fa servir en forma de gas comprimit elemental, de to groguenc i molt irritant per a les mucoses. És econòmic però comporta riscos de manipulació i requereix equips de seguretat i processos que només ho fan pràctic a gran escala. Altres mètodes de potabilització fan servir com a desinfectant una solució d’hipoclorit de sodi (NaOCl) o hipoclorit de calci, calç clorada, Ca (ClO) 2. Tots són altament perjudicials per a la salut en estat pur, però un cop afegits a l’aigua perden la seva potencial toxicitat. Encara que no del tot.
El clor reacciona amb la matèria orgànica durant el procés de potabilització i produeix subproductes tòxics com el trihalometà i els seus derivats, cloroform, bromodiclorometà, dibromoclorometà i bromoform. La formació de trihalometans dependrà de la quantitat de clor afegit, de la quantitat de matèria orgànica, la concentració de bromurs de l’aigua, pH i temperatura.
Els trihalometans són perillosos per a la salut i el medi ambient. S’associen a un major risc de càncer de bufeta, de càncer colorectal i als problemes respiratoris, a problemes reproductius com avortament espontani, baix pes del nadó en néixer i malformacions congènites. La normativa de la Comunitat Europea estableix com a límit els cent micrograms de trihalometans per litre d’aigua per al consum.
La millor manera de prevenir els seus efectes és eliminar-los directament de les aigües que fem servir, tant per boca com per a dutxa o bany. Per això podem emprar filtres de carbó actiu, sistemes d’osmosi inversa, o per augment de temperatura bullint l’aigua.
Autor: Raúl Martinez, dietista
Suscríbete a la Newsletter y recibe Bio Eco Actual gratis cada mes en tu correo
Bio Eco Actual, tu mensual 100% ecológico
Leer Bio Eco Actual
