Un total de 1.138 persones van morir el 24 d’abril de 2013 a la ciutat de Savar, a Bangla Desh, després que s’ensorrés un bloc de vuit pisos conegut com Rana Plaza. Bona part dels morts, i dels 2.500 ferits, eren treballadors subcontractats per empreses occidentals del sector de la moda, entre les que es trobaven diverses companyies espanyoles.

Com es va poder confirmar en poques hores, l’edifici sinistrat no reunia les condicions mínimes de seguretat i els seus ocupants eren obligats a treballar en condicions lamentables.

La tragèdia de l’edifici Rana Plaza ha estat de moment l’exponent més clar d’un problema que s’arrossega des de fa anys: centenars de grans marques de països rics fabriquen els seus productes -especialment de roba i calçat- en regions en desenvolupament, en els quals s’explota als treballadors i on no es respecta el medi ambient (contaminació, producció de substàncies tòxiques, destrucció d’espais naturals…)

Què podem fer per evitar aquest tipus de situacions?

A més de reclamar que les empreses siguin responsables de la seva activitat i respectin a les persones i al conjunt de la natura, un dels instruments que els consumidors hauríem d’exigir és la traçabilitat dels productes que comprem, i en concret, de les peces que vestim.

La traçabilitat és la possibilitat d’identificar l’origen i les diferents etapes d’un procés de producció i distribució de béns de consum, en aquest cas, de la roba. Amb aquest tipus de dades al nostre abast, per exemple, podríem conèixer en quin país han estat fabricats els nostres pantalons i cadascun dels materials amb els quals ha estat confeccionada aquesta peça (teixit, botons, cremallera…).

Conèixer l’origen geogràfic de la nostra roba ens pot ajudar a descartar aquells productes fabricats per empreses que vulneren els drets dels treballadors o que incompleixen les normes elementals de control dels productes tòxics.

Així, perquè la traçabilitat del producte fos perfecta, hauríem de tenir accés a informació sobre els processos de fabricació d’aquests pantalons, de manera que poguéssim descartar la presència de substàncies tòxiques acumulades durant el cultiu del cotó o el tint de la roba, per exemple.

organic clothes 2 bioeconov16

Si volem que el nostre compromís amb el planeta sigui més gran, hauríem de demanar a les empreses del sector tèxtil que es comprometin a reduir el seu impacte sobre el medi ambient, contribueixin a la lluita contra el canvi climàtic i siguin respectuoses amb recursos essencials com l’aigua.

Potser no ens hem parat mai a pensar en aquest detall però la fabricació d’uns pantalons texans (de talla mitjana) requereix l’ús d’entre 2.130 i 3.078 litres d’aigua, un volum que està determinat principalment per la matèria primera amb què està fabricat , el cotó. Aquest càlcul de l’anomenat impacte hídric, és el resultat d’un estudi presentat el 2013 per investigadors de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM) amb el suport de la Fundació Botín i el seu Observatori de l’Aigua.

Durant els últims anys, diverses empreses del sector de la moda i la confecció han incorporat al seu compromís de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) la defensa del medi ambient i el respecte de les condicions de treball a les seves factories i subministradors. Algunes d’aquestes empreses informen als seus clients l’origen dels seus productes (traçabilitat) i de les accions que duen a terme per reduir l’impacte ambiental de la seva activitat.

L’esforç d’aquestes empreses ha de ser reconegut pels consumidors, tot i que en alguns casos s’ha de vigilar que no es tracti simplement de noves estratègies de màrqueting.

En aquest sentit, Greenpeace va presentar el passat mes de gener un estudi titulat ‘Deixant empremta’ on es detallaven “les substàncies tòxiques i perilloses per a la salut humana i el medi ambient trobades en diferents productes de primeres marques de roba de muntanya com The North Face, Columbia, Patagònia, Mammut i Haglöfs”. L’organització ecologista assegurava que aquestes empreses, “segueixen usant compostos tòxics com els PFC (per- i poli- fluorocarbonos) per impermeabilitzar les seves peces, tot i presentar-se com empreses sostenibles i compromeses amb la natura”.

Aquest informe centrat en les marques de roba i complements de muntanya formava part de la campanya genèrica iniciada el 2011 per Greenpeace per demanar que el món de la moda es comprometi a abandonar l’ús de productes tòxics. Un dels resultats d’aquesta campanya va ser la publicació el 2012 de l’informe ‘Puntades tòxiques: El fosc secret de la moda’. En aquest cas, després d’analitzar peces d’una vintena de fabricants, la principal conclusió era que, “totes les marques incloses en aquest estudi tenien un o més productes que contenien nivells detectables de NPE (ftalats i nonilfenols etoxilats)”. “La contaminació es va detectar en peces que procedien de 13 dels 18 països de fabricació, i en productes venuts en 25 dels 27 països analitzats”, indicava l’informe de Greenpeace.

La responsabilitat social i ecològica de les empreses i la traçabilitat dels seus productes s’han d’estendre al món de la moda i la confecció, però encara estem lluny d’aconseguir-ho. L’informe Behind the Barcode de 2015 indica que el 75% de les marques que posen productes de roba al mercat no coneixen amb detall l’origen dels seus productes i que el 48% d’elles no han incorporat dades de traçabilitat a les etiquetes.

Autor: Joaquim Elcacho, periodista especialitzat en medi ambient i ciència