Una bona alimentació és la base d’una bona salut. No obstant això, avui dia l’alimentació insana s’ha convertit en un problema de salut pública de primer ordre al nostre país. Per això, des de VSF Justicia Alimentaria Global hem llançst la campanya Dóna’m Verí (Dame Veneno) contra l’alimentació que ens posa malalts.
En analitzar les dades sobre salut, riscos sanitaris i causes de mort i malaltia a tot el món, apareix una evidència realment inquietant: menjar ens posa malalts, menjar és el que més ens emmalalteix i menjar ens emmalalteix cada vegada més.
L’alimentació insana està directament implicada en les principals malalties que afecten la població. El sobrepès i l’obesitat, les malalties cardiovasculars o la diabetis tipus II són bona mostra d’això.
Si ens fixem en l’Estat espanyol, poden atribuir-se a l’alimentació insana entre un 40-55% de les malalties cardiovasculars, un 45% de les diabetis i entre un 30-40% d’alguns càncers com els d’estómac i còlon. Una estimació de l’impacte econòmic de les malalties associades a una dieta insana ens ajuda a posar sobre la taula la magnitud del problema: 20.000 milions d’euros anuals. Això és el 20% del pressupost en sanitat, i segueix creixent. En paraules de la directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aquestes i altres malalties associades a l’alimentació insana són les que faran saltar la banca.
Segons les últimes dades del macro estudi Global Burden of Disease (Cost mundial de la malaltia), que va publicar recentment ‘The Lancet’, és una dieta inadequada el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable del 21% de les morts evitables. Ho podem dir d’una altra manera: gairebé una de cada 4 persones que mor al món ho fa a causa d’una dieta inadequada i aquesta mort seria evitable. A Espanya el nombre ascendiria a 90.000 persones l’any.
No hi ha una raó única que expliqui l’actual epidèmia d’alimentació insana. És la combinació d’una sèrie de factors, però el més important de tots és, sens dubte, el canvi del nostre patró alimentari, imposat per la indústria alimentària en dècades de col·laboració amb els nostres governs, la qual cosa ha suposat un increment molt significatiu del consum d’aliments amb alt contingut de greixos insans, sucres afegits i sal. A l’Estat espanyol el 70% de la nostra alimentació és ja processada o ultra-processada.
Aquesta epidèmia encara que els mitjans i poders públics ens diguin el contrari, no ens afecta a tots per igual. Fonamentalment afecta a les classes populars i a més afecta més a les dones, i això no és a causa de les seves diferències biològiques sinó a la seva discriminació i condicions de vida pel fet de ser dona. Les dones tenen salaris més baixos i sabem que la feminització de la pobresa influeix també en l’alimentació, en la mesura què elles tenen menys recursos per alimentar-se amb qualitat.
Discriminació de dalt a baix i discriminació als costats, de fet les dues desigualtats es creuen, generant autèntics abismes de desigualtat en salut alimentària. Són les zones zero de l’alimentació insana i corresponen a les dones pobres o a aquelles famílies sustentades principalment per dones pobres.
El que sabem, i hi ha evidència científica d’això, és que aquestes malalties no ens afecten a tots per igual, afecten fonamentalment a les classes amb menys renda. Això és així perquè el menjar sa és car, el que fa que àmplies capes de la població del nostre país no puguin accedir-hi. L’estudi “The rising cost of a healthy diet” va analitzar l’evolució relativa dels preus entre dos grups d’aliments: per una banda, olis, greixos, sucres i aliments altament processats; i de l’altra, fruites i verdures. Es va realitzar als Estats Units, Regne Unit, Brasil, Mèxic i a la República de Corea. El resultat va indicar que els preus de fruites i verdures han augmentat considerablement des de 1990 (entre un 2 i un 3 per cent a l’any de mitjana, o 55-91 per cent entre 1990 i 2012). Alhora, la majoria dels aliments processats estudiats són més barats ara que el 1990.
Una altra de les conseqüències dramàtiques de l’extensió de l’alimentació és l’obesitat. A Espanya dos terços de la població adulta pateix excés de pes (39% sobrepès i el 23% obesitat) i un terç de la població infantil (20% sobrepès i 10% obesitat). El més preocupant és que el 71% dels pares tenen una percepció errònia del pes dels seus fills, el que s’anomena “naturalització de l’obesitat”. En contrast amb aquesta informació veiem que Espanya és un els pocs països que no disposa de un sistema de regulació pública que protegeixi la població infantil de la publicitat d’aquest tipus de productes.
En realitat vivim immersos en la publicitat. A l’Estat espanyol, els sectors d’alimentació i distribució inverteixen en publicitat més de 1.000 milions d’euros. Això significa que un de cada quatre euros gastats en publicitat està relacionat amb els aliments i clar, la població infantil és un objectiu molt interessant per a les empreses anunciants. S’estima que un nen veu una mitjana de 95 anuncis al dia, més de 34.000 a l’any, i 4 de cada 5 anuncis de mala alimentació que van dirigits expressament a ells.
Per afrontar aquest veritable desastre sanitari és imprescindible i urgent activar polítiques públiques que almenys treballin en tres eixos:
– Cal incrementar els preus de l’alimentació insana i abaratir els de l’alimentació sana. Per tant una política fiscal alineada amb la política sanitària.
– S’ha de limitar la publicitat i l’exposició de màrqueting d’aliments insans a la població infantil.
– Els productes insans (alts en sucres, greixos i sals) han d’estar clarament identificats i ser fàcilment visibles pels consumidors: etiquetatge nutricional clar i en el frontal dels envasos. Perquè no podem seguir pagant amb la nostra salut el benefici d’unes quantes multinacionals.
Autor: Javier Guzmán, director de VSF Justicia Alimentaria Global | www.vsf.org.es
Bio Eco Actual Febrer 2017
