El fesol és un ingredient central en la dieta de milions de persones, especialment al continent americà, pel seu alt valor en proteïnes, fibra i carbohidrats. Els fesols combinats amb arròs o blat de moro, formen una proteïna completa.

Les mongetes, fesols, o porotos són Phaseolus vulgaris, l’espècie més coneguda del gènere Phaseolus, pertanyent a la família Fabaceae. És una espècie anual oriünda de Mesomèrica. Avui, les seves nombroses varietats es conreen a tot el Planeta per al consum, tant de les seves beines verdes, com de les seves llavors fresques o seques. Actualment, els principals productors mundials de fesols són Brasil, Mèxic, Índia, Birmània, Xina, Estats Units, Tanzània, Kenya, Argentina i Uganda.

El cultiu del fesol va començar en dues àrees diferents de forma independent una de l’altra: el primer focus de domesticació es va originar fa uns 7.000 anys, en el que avui és Mèxic i Guatemala i, el segon, a la Serralada dels Andes, a el que avui és el Perú i Equador. Les dues varietats, mesoamericana i andina, comparteixen una espècie extinta com un ancestre comú que es va diversificar farà uns 11.000 anys.

Sens dubte, és un dels aliments més antics conegut per la Humanitat com a font de proteïna

Quan els invasors de l’Imperi espanyol van arribar a Mèxic, florien diverses varietats de fesols. Cristóbal Colón les va anomenar “faxones” i “faves” per la seva semblança amb les faves del Vell Món. Els asteques les anomenaven “etl”, els maies “búul” i “quinsoncho”, els inques “purutu”, els cumanagots de Veneçuela “caraotas”, al Carib les denominaven “cunada” i els chibchas “histe”. Els primers exploradors i comerciants van escampar ràpidament les varietats de fesol americà arreu del món, i al principi del segle XVII, els fesols ja eren un cultiu popular a Europa, Àfrica i Àsia, ja que es poden adaptar a climes i sòls diversos.

L’espècie va ser descrita per Carlos Linneo en 1.753, publicada a Species Plantarum, vol II.

Fins fa pocs anys, les hipòtesis de més crèdit en relació a l’origen del fesol indicaven que, a partir d’una àrea en els vessants occidentals dels Andes, el llegum va començar a dispersar-se de forma natural cap al nord del continent, expandint-se per Colòmbia, Veneçuela, Guatemala i Mèxic, i cap al sud, a la resta de Perú, Bolívia i Argentina. Però, recentment, un estudi genètic desenvolupat a la Universitat Politècnica delle Marche, a Ancona (Itàlia), publicat a la revista de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units, Proceedings of the National Academy of Sciences, PNAS, ha conclòs que l’espècie original és nativa de Mesomèrica. Els investigadors van comparar una àmplia col·lecció de varietats de fesols classificats segons la seva distribució geogràfica en les formes silvestres de l’espècie i van analitzar la diversitat dels nucleòtids en cinc posicions d’un gen en un cromosoma que està present tant en les varietats domesticades com en les silvestres . Les diferències entre les dues grans fonts genètiques es basen en variacions en el tipus de proteïna i en l’ADN mitocondrial, entre altres criteris científics.

Determinar l’origen i evolució d’espècies de cultius per produir aliments és un requisit important per a la futura conservació de les mateixes.

Autora: Helena Escoda Casas, Llicenciada en Història (UAB)

Bio Eco Actual, informatiu mensual gratuït imprès i digital 100% ecològic
Bio Eco Actual Novembre 2017