Durant aquests dies de fred no faltaran fruits d’arboç madurs, el seu color vermellós caracteritza els boscos mediterranis de tardor i hivern, són dolços que ens acompanyen en les excursions, la seva millor època de maduració, tardor i principis d’hivern, coincideix amb el començament de la temporada d’anar a buscar bolets.
Popularment, també se’ls coneix com artabellacos, fartabellacos i borrachines, sobrenom merescut perquè els fruits madurs produeixen petites dosis d’etanol (CH2OH-CH3), una fermentació alcohòlica. Menjar cireres d’arboç en grans quantitats ens podria provocar estat d’embriaguesa. El seu nom científic Arbutus unedo vol dir: només n’has de menjar un… adverteix que menjar-ne molta quantitat resulta indigest. A Catalunya se l’anomena cireres d’arboç o de pastor, a Portugal medronho, a Galícia érbedo i a Euskadi gurbitz.
En la mitologia grega, explica una llegenda que de la sang del gegant Gerió, vençut pel grec Hèrcules, va néixer un arbre que donava fruites sense pinyol en l’època en què surten les Plèiades. Aquesta espècie vegetal oriünda d’Europa meridional, produeix flors i baies alhora i es troba molt estesa per tota la regió boscosa mediterrània, sobretot, en la Península Ibèrica, on és un símbol emblemàtic en la cultura popular. Al costat d’un ós, aquest arbre ple de fruits madurs apareix en l’escut de la ciutat de Madrid. L’arbust perenne Arbutus unedo forma part de l’àmplia família Ericaceae, composta per 11 espècies, entre les quals es troben els arbustos que produeixen nabius, brucs, boixeroles i brecines, conegudes com Ericàcies.
No obstant això, és curiós que un fruit tan abundant en els nostres paisatges propers tingui una presència tan poc rellevant en el nostre patrimoni culinari del present, en absolut abunda en els mercats … En segles passats, en la vida quotidiana dels pobles del sud d’Europa, era molt comuna l’elaboració de melmelades i confitures a base de arboços, per amanir guisats o preparar salses per a plats salats, per obtenir sidres i vinagres a través de la seva fermentació, per exemple, el «licor d’arboç» alacantí. En algunes zones de la Mediterrània (com a Algèria, a Itàlia i a l’illa de Còrsega), els fruits fermentats encara avui es fan servir per preparar un vi que, destil·lat, permet obtenir un tipus de brandi. Com excel·lent planta mel·lífera, en temps passats, a Espanya es feia servir per obtenir sucre. A Portugal encara és popular preparar de forma casolana un aiguardent tradicional d’arboç.
Per descomptat, també ha estat emprat per les seves virtuts medicinals
L’escorça s’ha utilitzat en medicina natural com diürètic, astringent, antisèptic urinari i renal i com antibiòtic per combatre refredats i grips. Ric en substàncies flavonoides amb una interessant acció antioxidant, recentment ha estat convertit en objecte d’estudi clínic, els resultats del qual apunten que els seus fruits comestibles i fulles podrien utilitzar-se en el tractament i en la prevenció de malalties cardiovasculars, ja que els tanins presents en les fulles del arbre són els responsables de l’activitat cardioprotectora.
Autora: Helena Escoda Casas, Llicenciada en Història (UAB)
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Bio Eco Actual Gener 2018
