En les últimes dues dècades, en moltes ciutats europees ha ressorgit una activitat que semblava desapareguda: els mercats pagesos, de periodicitat setmanal, establerts en espais públics, en els quals agricultors i elaboradors artesanals venen directament la seva producció al consumidor final1. Al llarg del segle passat, havien estat gairebé bandejats de les grans urbs per diversos motius: l’aplicació de mesures higienistes que dificulten el maneig d’aliments a la via pública, l’hegemonia dels supermercats, o la substitució de l’agricultura familiar que produeix per al mercat local per productors que comercialitzen a través d’intermediaris majoristes4.
Aquest ressorgiment s’ha degut a la confluència d’interessos. Per part de la demanda, sectors urbans que aposten per una alimentació sana i de qualitat, en la qual es considera l’aplicació o no de fitosanitaris, la distància entre la zona de producció i la de consum, o l’ús de varietats tradicionals7.
Per part de l’oferta, trobem agricultors que, aprofitant l’existència d’aquest nínxol de consum, procuren alliberar-se d’un mercat convencional que els imposa condicions i preus. En un context agrícola global en el qual la major part del benefici comercial és monopolitzat pels intermediaris i els costos de producció (terra, aigua, insums) no deixen d’incrementar-se3, accedir a mercats alternatius que valoren factors com la proximitat o la producció sense insums químics, és un mecanisme que permet equilibrar la balança financera de l’explotació[8]. Una de les estratègies per les quals el productor busca autonomia del circuit agroalimentari convencional és la venda directa al consumidor. Això comporta assumir la càrrega de la comercialització, però a canvi obté tot el marge comercial1.
Amb el suport d’un projecte de l’ONGD Xarxa de Consum Solidari finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (Núm: ACC310/24/000024), estem analitzant com la venda directa a través de mercats pagesos incideix en la conformació de l’explotació agrària. Observem que, en realitat, aquesta via de comercialització només és viable si la finca adopta determinades característiques que trenquen amb el model de producció industrial. Així, per exemple, es tendeix a la diversificació productiva. La comercialització convencional obliga a l’especialització productiva: és necessària perquè els intermediaris (empreses exportadores, cadenes minoristes) puguin fer un control eficient del magatzem, assegurar-se de no tenir ruptures d’estoc, o puguin col·locar a la venda un producte relativament homogeni5. En canvi, la venda directa incita a la diversificació. La venda directa d’un o uns pocs productes no és viable econòmicament. Caldria un cabal enorme de clients per a vendre tota la seva producció; cap consumidor final compra deu quilos de tomàquets o de patates. No obstant això, adquiriran molt més producte com més variada sigui la oferta.
La venda directa als mercats també té conseqüències en la grandària relativa de la finca agrària. Concretament, impulsa una major ràtio entre força de treball i mida de l’explotació. Això es deu a diverses raons. Una és que les finques més grans tenen dificultat per a comercialitzar la seva producció directament; una parada en el mercat no permet donar sortida a la producció de 50 hectàrees. Per tant, han de comercialitzar mitjançant intermediaris. Una altra raó és que la unitat productiva assumeix la tasca de distribució i comercialització, per la qual cosa no pot destinar tota la força de treball a activitats estrictament agropecuàries. Això limita la mida de la finca. No obstant això, la finca és viable perquè a través del mercat el productor obté la totalitat del guany comercial.
Finalment, la venda en mercats pagesos urbans també impulsa la producció agroecològica, per demanda de la clientela, que normalment té un perfil de ciutadà preocupat per factors mediambientals i/o per la salut.
D’aquesta manera, els mercats pagesos urbans impulsen la formació d’explotacions més sostenibles a l’aplicar un sistema tancat de nutrients i energia: la combinació d’una producció diversificada i d’un ús intensiu de mà d’obra permet que l’explotació tendeixi a mantenir l’equilibri dels nutrients del sòl sense, o amb poques, aportacions externes, així com combatre de manera natural les plagues, més controlables en contextos de policultiu. Per contra, el model agroindustrial, que especialitza la producció i es basa en la mecanització del camp, requereix insums industrials i energies fòssils que no es generen en el cicle productiu6. A més, mentre que el circuit agroindustrial es basa en mercats distants, la venda directa s’adapta a les necessitats locals i tendeix al que ara es denomina “Quilòmetre 0”: un sistema de distribució alimentària amb molta menys petjada ecològica.
- Consulta les referències bibliogràfiques
Autor: Jordi Gascón, Institut de Recerca en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA-UB)
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Abril 2025
