Quan pensem en els cultius ecològics, pensem en camps on no s’utilitzen pesticides ni adobs químics, amb sòls vius i aliments respectuosos amb el medi. Però hi ha una pregunta prèvia que sovint passa desapercebuda: d’on surten les llavors que fan possible aquest sistema? La llavor és el punt de partida i, en ecològic, ha de ser coherent amb la resta del procés fins a la taula.
La normativa general sobre llavors, varietats i material de reproducció és molt estricta. A Europa (i a Espanya), les varietats comercials han d’estar inscrites en catàlegs oficials i complir criteris de distinció, homogeneïtat i estabilitat. I, sobretot, la llei estableix que, en la majoria de cultius comercials, cal utilitzar llavor certificada, produïda i controlada segons procediments oficials.
Això restringeix molt la possibilitat d’utilitzar i reutilitzar llavor pròpia. A la pràctica, però, molts petits pagesos —especialment en cultius de cereals de secà i d’horta tradicional, destinats a consum propi o venda en circuits curts— continuen guardant llavor, com s’ha fet tota la vida. És una pràctica arrelada, tot i que sovint queda en una zona grisa entre la tradició i la normativa.
La llavor és el punt de partida i, en ecològic, ha de ser coherent amb la resta del procés fins a la taula.
En producció ecològica, aquesta flexibilitat encara és més limitada, ja que el sistema està fortament controlat i els inspectors han de verificar l’origen de totes les llavors i del material de reproducció vegetativa.
Per la seva banda, el reglament ecològic estableix que, per fer agricultura ecològica, cal utilitzar material de reproducció vegetal ecològic. És a dir, llavors produïdes sota normes ecològiques durant almenys una generació o, en cultius perennes, durant dues campanyes.
A més, la norma crea dues categories noves que responen a les necessitats específiques del sector:
- Material heterogeni ecològic, poblacions de plantes amb una gran diversitat interna.
- Varietats ecològiques adaptades, obtingudes mitjançant programes de millora pensats per funcionar en condicions ecològiques.
Aquestes categories només existeixen en el sistema ecològic i permeten treballar amb materials que no encaixen en la rigidesa del model convencional.
Per entendre la relació entre la norma i la pràctica, cal explicar breument el concepte de pol·linització oberta: una varietat de pol·linització oberta és aquella que es reprodueix naturalment, sense control artificial de la fecundació. Les plantes es pol·linitzen entre elles —amb el vent, amb insectes o per si mateixes— i la llavor que en resulta manté les característiques de la varietat, però conserva una certa diversitat interna. En resum, són varietats que permeten guardar llavor i tornar-la a sembrar, generació rere generació. Aquesta capacitat d’evolucionar i adaptar-se és especialment valuosa en agricultura ecològica.
La normativa ecològica no obliga a utilitzar varietats de pol·linització oberta. Tanmateix, molts programes de millora ecològica les utilitzen com a punt de partida, perquè encaixen amb els principis del sector: diversitat, adaptació local i autonomia de la pagesia. Això fa que molts materials heterogenis i moltes varietats adaptades provinguin de poblacions de pol·linització oberta, amb plantes orientades a créixer sense l’ús d’adobs ni pesticides químics.
Qui es dedica a crear varietats pensades per a la producció ecològica a Europa?
Dottenfelderhof, prop de Frankfurt (Alemanya), és un dels centres pioners i més influents en la millora vegetal ecològica. Des dels anys setanta treballen en cereals, hortalisses i farratges seleccionats directament en condicions ecològiques. Les seves varietats, moltes d’elles de pol·linització oberta, s’han convertit en referents per a agricultors de tot Europa.
També destaquen Sativa Rheinau (Suïssa) i Bingenheimer Saatgut (Alemanya), que combinen recerca, producció de llavor i participació de la pagesia.
A Catalunya, Les Refardes recuperen i seleccionen varietats tradicionals en condicions ecològiques, mantenint poblacions diverses que encaixen amb l’esperit del material heterogeni. Rocalba, a Girona, també desenvolupa línies ecològiques pròpies i multiplica llavor adaptada al nostre clima.
A escala estatal, la Red de Semillas coordina projectes de millora participativa en cereals i horta, i diversos centres d’investigació i universitats treballen amb poblacions de blat i ordi seleccionades en ecològic, algunes de les quals podrien registrar-se com a material heterogeni. També hi ha pagesos ecològics que, any rere any, fan selecció pròpia de varietats locals. Aquest treball silenciós és una de les fonts més importants de varietats adaptades al medi.
Tots comparteixen una idea: la llavor ha de néixer en el mateix entorn on creixerà.
Quan l’agricultor no troba llavor ecològica d’una varietat concreta, també pot utilitzar llavor no ecològica, sempre que no estigui tractada amb substàncies prohibides, no sigui transgènica i es justifiqui documentalment la impossibilitat de trobar l’alternativa ecològica. És una excepció contemplada a la normativa que cal sol·licitar de forma prèvia a la sembra o plantació del cultiu.
L’agricultura ecològica necessita llavors i plantes que responguin als seus principis. Malgrat una normativa general molt estricta, el reglament ecològic ha obert la porta a materials més diversos i adaptats a les condicions de cultiu ecològic. La millora vegetal és un procés llarg i costós, realitzat per centres especialitzats, però la pagesia, i les seves organitzacions, amb la seva selecció pròpia i el seu coneixement del territori, en són una peça clau.
En un context de canvi climàtic i incertesa ambiental, aquesta manera d’entendre els cultius ecològics, amb varietats més diverses, robustes i en evolució, pot ser una de les claus d’un sistema alimentari més sostenible.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Octubre 2026
