La producció industrial de Foie Gras implica altes dosis de patiment animal es miri per on es miri. Les aus són alimentades de manera forçosa a través d’uns tubs aplicats a la seva tràquea mitjançant uns sistemes que impliquen la subjecció individual i immobilitat de les aus durant llargs períodes de temps.

No vull esplaiar-me més en descripcions detallistes sobre l’horror de vida d’oques i ànecs ja que en aquest cas amb imaginar-ho n’hi ha prou. Segur que encertem.

En aquests casos tan extrems d’abús premeditat i conscient es pot pensar si la seva pràctica és possible a causa de la manca de normativa que posi límit a tant excés, si a la legislació existent se li han buscat, i trobat, els seus laberints i viaranys legals o si directament ens és igual el que digui perquè no pensem complir-la i ningú farà res per evitar-ho. També podem trobar-nos una escudella amb una mica de tot.

Bé. Ens centrarem en aquestes pobres aus que s’utilitzen per a la fabricació del tan preuat Foie Gras. Encara que al principi s’utilitzaven les oques, avui dia està més estès l’ús d’ànecs. Els pobres engreixen el seu fetge més ràpid i amb menys menjar (o sigui, més barat) que les seves germanes les oques.

Des de 1998 existeix una Directiva Comunitària suposadament dirigida a la protecció dels animals en les explotacions ramaderes. Aquesta Directiva neix com a conseqüència de la necessitat legal de la Unió Europea de fer-se ressò d’un text similar que ja havia estat publicat pel Consell d’Europa (entitat en la qual es troben tots els països europeus, pertanyin o no a la UE). Encara que el seu breu articulat no justifica el seu grandiloqüent enunciat sí que és cert que exigeix ​​als ramaders que els seus animals s’alimentin de forma adequada a les seves necessitats, utilitzant mètodes que no els causin dolor i mantenint-los d’una forma acord amb les seves necessitats fisiològiques.

foie grasNo cal ser molt intel·ligent per adonar-se que l’alimentació forçosa i l’ús de gàbies individuals d’immobilització no encaixen de cap manera, per molt que s’intenti, en els requeriments d’aquesta Directiva que deixava a tots els productors de Foie Gras en l’àmbit del dubte legal. Per aquest motiu els engranatges intel·lectuals de la Comissió Europea i del Consell d’Europa van començar a moure’s un darrere l’altre per tal d’arribar a una declaració que estigués basada en l’objectivitat i la sapiència.

Va ser primer l’autoritat científica EFSA, dependent de la Comissió Europea la que va declarar, després dels estudis pertinents, que les aus dedicades a la producció de Foie Gras estaven subjectes a una vida que, a més de garantir un patiment continu, era il·legal en el nou marc legislatiu. Ara bé, l’EFSA és un òrgan científic que expressa la seva opinió empírica però no és vinculant. Les seves opinions són després valorades pels organismes de la UE, o oblidades, segons els interessos i la balança de poder dels estats membres.

No obstant això, l’acurat estudi de l’EFSA no va caure en sac foradat. El Consell d’Europa el va assumir i el seu Comitè Permanent del Conveni Europeu per a la Protecció dels Animals de Granja va publicar unes Recomanacions. No ens fixem en l’extrema longitud del títol de l’organisme sinó en els resultats pràctics de les seves Recomanacions: vinculen a tots els estats membres del Consell d’Europa que hagin ratificat aquest Conveni europeu, tal com en el seu moment van fer França, Bulgària i Espanya, principals productors de Foie Gras.

Les Recomanacions van veure la llum el 1999 i, sense poder donar l’esquena a les tècnicament impecables conclusions de l’EFSA, van intentar salvar el que es podia. D’aquesta manera establia que, evidentment, l’alimentació forçosa i la immobilitat obligatòria de les aus no s’ajustaven al cos legislatiu derivat de la Directiva. Dit això, les recomanacions introdueixen una sèrie d’apreciacions de caràcter més polític que tècnic. Així per exemple, i tot i que indica que s’ha de treballar en la potenciació de mètodes alternatius, preveu una excepció a l’aplicació de les Recomanacions per a aquelles zones en què la producció de paté sigui tradicional, però sense definir ni el que és “zona” ni el que s’entén per “tradicional”, obrint-se el camp de la casuística a interpretacions retorçades i sempre abusives.

S’establia una data límit per a l’aplicació d’aquestes Recomanacions íntegrament: el 31 de Desembre del 2010. França va aconseguir que, per a la producció francesa, aquesta data es posposés vuit anys. A més, l’estat francès va exigir que els articles etiquetats com Foie Gras procedissin d’aus alimentades de forma forçosa, el que en la pràctica va suposar desfer-se de tota la competència que produïa Foie utilitzant mètodes alternatius “naturals”, entre ells una empresa espanyola.

Per si la desgràcia aviària encara fos poca cosa, el Reglament 543 de l’any 2008 exigeix ​​per poder etiquetar com Foie Gras que el pes mínim net del fetge sigui de 300 grs, en el cas dels ànecs i de 400 grs, en el cas de les oques. Si pesa menys, no es pot vendre com Foie. Qui us escriu pot garantir-vos que l’única forma d’assolir aquests pesos és mitjançant l’alimentació forçosa que, inevitablement, implica la immobilització de l’animal.

Mals temps per a les aus. Només espero que després de llegir aquest article també s’enlairin els mals temps per a la venda de Foie Gras.