Recentment l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA) ha autoritzat la comercialització de salmó transgènic. La manipulació humana d’aquest sofert peix ha estat pertinaç, agressiva i progressiva. Els savis el defineixen com peix “eurihalino”, capaç de viure tant en el mar com en aigua dolça, bipolaritat fatal que va significar la seva ruïna

Del seu medi natural atlàntic va passar a una piscina en la qual la selecció genètica, encara més o menys “natural”, accentuava el rosat del seu platejat, l’adipositat de les seves carns o l’envergadura del seu xassís. Oblidat de la conducta dels seus ancestres, o del reconeixement del seu sexe, encara mantenia el seu miratge de salmó. I, com a tal, disposava de tres llargs anys per refocil·lar-se per la seva gàbia d’aigua. Tanta mandra de creixement no encaixava bé amb la nostra avarícia crònica i, ara, subjecte al bisturí de la ciència genètica, hem resolt el problema i creat un salmó inèdit que redueix aquesta espera improductiva exactament a la meitat. Un any i mig. Es seguirà acceptant aquest nou ens salmonat com a salmó?

En el seu plec justificatiu la FDA apel·la a dues característiques bàsiques que totalitzen aquest nou peix mutat; la seguretat i l’eficàcia. Fi de la coartada. Les conseqüències mediambientals, econòmiques o socials en les zones de producció tradicional, la seguretat sanitària a llarg termini tant per a consumidors com per a altres animals, la gestió de més i més brossa orgànica, la qualitat final del producte, el seu sabor o textura callen davant un raonament tant gran: eficàcia.

salmon polloEl procés no ha acabat, tan sols estem en els seus tímids prolegòmens. Frenat fins ara per un mercat legalment tancat, la seva obertura suposarà sens dubte un al·licient per investigar més sobre noves i “millorades” tècniques genètiques aplicades a més espècies, més a consciència. A més, la FDA elogia l’alliberament que suposa poder criar aquests peixets fora del seu medi marítim. S’ha acabat el marisc de Galícia, la tonyina d’almadrava, el lluç d’ham o el salmó atlàntic. Benvingut el llagostí de Valladolid, el turbot de Zamora o els molls de Toledo. Aquest és el futur que, a més, ens vendran com un miracle de la tècnica. Hi posarem límits? No ho sembla. No interessa.

Com més penso en aquest salmó, més em recorda a un pollastre. Oriünd l’un de les antípodes ecològiques de l’altre, aproximen el seu present per anunciar la seva fusió futura. El seu destí està subjecte a la mateixa equació matemàtica de més carn i més barata, a menys costos en menys temps, igual a més productivitat per unitat. Diluïda la barrera de la lògica natural, les dues espècies es troben immerses en una cursa de fons cap a un objectiu absurd. Com tot neòfit, el salmó manté la rapidesa del nouvingut, el pollastre la força de l’experiència. El potencial de tots dos és enorme amb els coneixements tècnics actuals, incommensurable amb els que es desenvolupin en el futur. I al final, el salmó tindrà gust de pollastre, el pollastre de salmó i tots dos de palets de cranc.

Autor: Alberto Díez Michelena, Director de l’Asociación Nacional para la Defensa de los Animales