Un vell tòpic periodístic diu: No news, good news. I sembla cert que el que més impacte produeix és el que ens desagrada o espanta. Les bones notícies són ignorades sistemàticament, com ha succeït per exemple amb l’informe publicat per Nature Climate Change que revela que la Terra posseeix avui dia més quantitat de biomassa verda que fa 3 decennis.
Malgrat la seva importància, tot just ha merescut un raconet en els grans media, en contrast amb els enormes titulars amb impressionants fotomuntatges que sol generar el catastrofisme ambiental.
Amb dades contrastades de 24 institucions científiques de 8 països, la seva principal conclusió és que aquesta biomassa va créixer de manera “significativa” en un 40% de les regions del món entre 1982 i 2015. És a dir, avui gaudim de 36 milions de quilòmetres quadrats verds -dues vegades els Estats Units, més o menys- que no existien aleshores. Paradoxalment, el principal responsable sembla ser el CO2 emès a l’atmosfera, que ha actuat com a fertilitzant. La notícia ha estat minimitzada després que diversos experts s’apressessin a dir que això “no és del tot bo” perquè pot produir canvis en el cicle de l’aigua, perquè no elimina la contaminació, perquè…
En què quedem? No se suposa que com més verd sigui el nostre planeta, millor salut tindrà i millor serà també per a nosaltres? Hauria estat preferible que, en lloc de créixer, aquesta biomassa s’hagués reduït encara més durant aquests anys?
Resulta irritant que les bones notícies mediambientals siguin sovint arraconades, matisades o directament ignorades quan institucions, entitats i famosets de tota mena es passen el dia exhibint el seu suposat compromís verd. Va succeir una cosa semblant amb una de les més esperançadores informacions de 2015, quan a mitjans d’octubre passat les dades del MAGRAMA van confirmar que la superfície arbrada d’Espanya va augmentar un 33% en els últims 25 anys. No és per estar content? Doncs el ressò periodístic va ser decebedor.
Que les bones notícies són poques? Segurament. Que no cal llançar les campanes al vol? Per descomptat. Que no hem de relaxar l’esforç mediambiental? És obvi. Però per què no alegrar-nos i parlar-ne, quan veiem que la pròpia natura ens pot ajudar a rectificar els nostres errors? Per què ens hem de resignar a l’ànim pessimista, a la queixa furiosa, al cor encongit? Tant ens agrada el sadomasoquisme? O tan forts són certs interessos perquè seguim pensant que no val la pena lluitar pel nostre món?
Pedro Pablo G. May, Escriptor i Periodista Ambiental
