Els primers productors ecològics espanyols van començar pels volts dels setanta del segle passat. En aquella època, els pioners d’aquest moviment van començar, amb molta il·lusió i problemes de tota mena, la gran aventura personal i professional d’endinsar-se per un camí que encara avui està en ple desenvolupament i que està portant les produccions agroalimentàries a un nou paradigma productiu que coneixem com agricultura ecològica, i també biològica o orgànica, depèn del país.
En aquells primers temps, els productors venien els seus productes de forma local i directa a petits grups de consumidors interessats. Encara no hi havia normes oficials ni sistemes externs de certificació, el coneixement mutu i el contacte directe era la base de la confiança entre els uns i els altres. Tot allò que no es coneixia, s’havia d’inventar o adaptar del que s’estava fent en altres llocs on també hi havia altres experiències pioneres de producció. Pocs productors, pocs consumidors i menys tècnics, però tots ells profundament compromesos en una nova visió productiva i social, més ecològica i humana.
El desenvolupament de les produccions ha comportat una oficialització del moviment i una convencionalització del comerç dels productes ecològics, tant dels aliments destinats a les persones com dels pinsos per a l’alimentació del bestiar. Els consumidors ja no coneixen als productors, i els productes sovint venen de lluny i poden haver passat per moltes mans. Si tenim en compte aquesta situació i considerem, a més, el sobrepreu dels productes ecològics, la necessària confiança dels consumidors amb els actors de la cadena de producció queda en entredit i es fa necessari un mecanisme que aporti aquesta confiança.
En aquest punt és on apareix la necessitat d’un control extern del sistema que s’està aplicant, tant de la producció com de l’elaboració i distribució dels productes ecològics, que només quan superen satisfactòriament aquest sistema de control, reben la corresponent certificació que apareix en l’etiquetatge i en la documentació comercial que els identifica i n’assegura la traçabilitat, seguretat i qualitat ecològica al llarg de tota la cadena. La certificació no és una eina exclusiva de garantia pels productes ecològics, cada cop més s’exigeix i aplica a tota mena de productes, alimentaris i d’altre tipus. Aquesta és una conseqüència de la globalització del comerç. Tots els productes han de passar i superar controls, especialment els de gamma alta, que comporten qualitats diferencials més elevades que la resta, com és el cas dels productes agroalimentaris ecològics.
El que podem veure com una avantatge també comporta inconvenients, doncs obtenir aquesta certificació implica sotmetre’s a obligacions costoses, que acaben pagant els consumidors i que han de patir tots els actors de la cadena alimentària, sotmesos a sistemes de control complexos i demandants, amb molta burocràcia i normes que no sempre són prou flexibles per adaptar-se a les necessitats i problemes que tenen els productors.
A més del cost, un altre problema important és la qualitat d’aquest control, que el pot aplicar directament l’administració pública, a través dels seus serveis d’inspecció i control oficial, però que també el pot delegar en mans d’entitats de certificació privades, que l’ofereixen als diferents operadors involucrats en la producció i distribució d’aliments ecològics, els quals poden triar l’entitat que més els convingui, en funció del preu o altres motius. Aquestes entitats privades, per poder realitzar les seves funcions, han de demostrar a les autoritats competents que disposen dels mitjans i l’expertesa necessària per poder oferir una certificació de qualitat. Malgrat tot, el control públic que realitza directament la pròpia administració, o també a través d’autoritats públiques de control, no té afany de lucre, mentre que les entitats privades que competeixen per donar la seva certificació als operadors del sector, sí tenen aquest afany.
Amb això no es vol dir que la certificació privada no aporti la confiança necessària, ja que la certificació pública no sempre és sinònim de més qualitat o menor cost, però no sembla convenient que el control de l’aplicació d’un sistema de producció voluntari que busca majors quotes de qualitat i seguretat alimentària amb un menor impacte ambiental, hagi d’acabar en mans d’un sistema de garantia privat, l’objectiu primari del qual és la rendibilitat econòmica dels serveis que ofereix, per sobre d’altres consideracions. Ja és difícil entendre que l’obtenció de productes ecològica i socialment més favorables hagin d’estar gravats per costos suplementaris de control, que no es demanen a les produccions de menor rendiment ecològic, però encara resulta més difícil entendre que aquest control es deixi en mans d’empreses privades que es mouen pel lucre.
Així les coses, no és d’estranyar que alguns productors es queixin d’aquesta situació, que considerin que el control i la certificació oficial a la que estan obligats resulta un llast injust i fins i tot innecessari, i que decideixin prescindir-ne, tornant a sistemes locals on la garantia es genera a base d’aquesta comercialització i coneixement més directes, fins i tot encara que legalment no puguin comercialitzar el seu producte com a ecològic, denominació legalment reservada als productes que reben la certificació oficial.
En aquest sentit, el més lògic semblaria que el necessari control de la producció ecològica fos assumida per autoritats públiques, amb participació de representants dels propis operadors, i que els costos d’aquest control oficial recaigui justament en aquells que realitzen produccions de baix valor ecològic i no pas en aquells que s’esforcen per fer-ho millor. D’aquesta forma, s’estaria aplicant i complint el principi comunitari de responsabilitat ambiental, que estableix que qui contamina, paga.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom
Bio Eco Actual Juny 2017
