En el llibre “L’alimentació, la tercera medicina” (llibre de referència per a qualsevol que consideri important l’alimentació per a la salut) es pregunta el seu autor, Jean Seignalet, doctor en medicina i catedràtic a la Universitat de Montpeller “com pot ser que, amb els importants progressos realitzats en nombroses ciències, siguem encara incapaços de solucionar el mecanisme de tantes malalties?”.
Per a aquest científic, hematòleg i immunòleg, director del Laboratori d’Histocompatibilitat de Montpeller, amb més de 300 publicacions en reconegudes revistes científiques internacionals i un dels científics europeus més citats als EUA, “la creixent complexitat de la medicina ha portat a la major part de clínics i investigadors d’alt nivell a una especialització cada vegada més estreta. Per tant, no coneixen més que algunes facetes d’un estat patològic, però no les altres. Aquesta visió parcial els impedeix arribar a una concepció global del problema.”
Això coincideix amb el que hem vingut tractant en aquesta secció en les successives teràpies naturals que hem abordat: la importància d’entendre al malalt en la seva totalitat i en la seva exclusivitat (perquè cada individu és únic). I és que, en la majoria dels casos s’oblida la coneguda frase del fisiòleg francès Claude Bernard, “no hi ha malalties sinó malalts” i el que es fa és tractar una malaltia, un òrgan o fins i tot, de vegades i a causa d’aquesta especialització, una part d’un òrgan… deixant de banda la singularitat de cada malalt.
Les investigacions i experiències clíniques de Seignalet van aconseguir aportar caràcter científic a l’afirmació Hipocràtica de: “Que el teu aliment sigui la teva medicina”.
El fet és que, molts dels aliments que consumim actualment estan modificats respecte als que Seignalet anomenava, “aliments ancestrals” i no obstant això, el nostre sistema digestiu no s’ha modificat. L’alteració genètica d’alguns cereals, la cocció a altes temperatures (que modifica les proteïnes que no poden ser digerides del tot), alteren la flora i generen toxines que s’acumulen (provocant malalties d’acumulació) o que estimulen el sistema immune (donant lloc a malalties autoimmunes)…
El que Seignalet va anomenar “Alimentació ancestral”, dita Nutrició ortomolecular, Nutriterapia, Dietoteràpia o Nutrició Cel·lular activa… són tots termes que fan referència a corregir l’alimentació per a generar canvis en l’organisme i recuperar així la salut. I tots els que són considerats precursors de la Nutrició terapèutica coincideixen que a més d’una dieta sana és necessari l’aportació de complements nutricionals rics en nutrients vitals que no s’obtenen a través de la dieta.
En corregir l’alimentació i aportar les quantitats òptimes de nutrients vitals, es poden millorar notablement molts trastorns de salut crònics i complexos
La nutrició ortomolecular aborda la manca perquè no aparegui la malaltia
Però des que al segle XIX es descobrís la importància de les sals minerals i es comencessin també a descobrir el que avui anomenem vitamines, es va crear també el fals concepte de “una vitamina-una malaltia” i de que si no hi ha malaltia no hi ha una manca vitamínica. La veritat és que abans que aparegui una malaltia per carència es produeixen diverses etapes d’alteracions en el metabolisme i desordres biològics que la medicina ortomolecular identifica i aborda abans que s’arribi a l’etapa clínica en què la malaltia ja es manifesta.
Segons l’OMS, les malalties cròniques, dites no transmissibles (ENT) maten 40 milions de persones cada any, el que equival al 70% de les morts que es produeixen al món. Les malalties cardiovasculars constitueixen la majoria de les morts al món per ENT (17,7 milions cada any), seguides del càncer (8,8 milions), les malalties respiratòries (3,9 milions) i la diabetis (1,6 milions).
Per al director de l’Institut de Nutrició Cel·lular Activa (INCA), Felipe Hernández Ramos,“les nostres teràpies haurien de ser de primera elecció quan es tracta de fer prevenció i d’equilibrar els estats subclínics, que ja estan manifestant símptomes que en la majoria dels casos no segueixen un patró detectable en una anàlisi clínica o altres proves convencionals. Per exemple, en un estudi estadístic recent, realitzat a Barcelona, s’indicava que gairebé la meitat dels malalts diagnosticats de fibromiàlgia havien recorregut a la medicina no convencional, i d’aquests, més del 30% havia trobat millores significatives en el seu estat de salut. Això es pot aplicar igualment a la síndrome de fatiga crònica, a la candidiasi sistèmica i a tants problemes de tipus digestiu que són el resultat d’una disbiosi intestinal crònica”.
I la veritat és que ja hi ha milers d’investigacions per tot el món i milions les experiències pràctiques que demostren que en corregir l’alimentació i aportar les quantitats òptimes de nutrients vitals, es poden millorar notablement molts trastorns de salut crònics i complexos.
Per a aquest pioner de la nutrició ortomolecular a Espanya, “és necessari un camí en el qual la nutriteràpia ocupi un lloc privilegiat dins de la medicina preventiva i etiològica (la que busca les causes), conjugant-la amb la consecució del benestar emocional, per dipositar en mans de cada persona les regnes de la seva salut, amb un modus de vida actiu, on el professional de la salut, sigui més un professor o mestre de la salut i on la medicina convencional intervencionista, sempre necessària, sigui afortunadament, poc necessitada”.
Més informació a:
- Número anterior de Bio Eco Actual: La nutrición ortomolecular: la vuelta a la alimentación como medicina
- Web: www.nutricioncelular.es, www.aentoc.es
Autora: Marta Gandarillas, Periodista
Publicat a Bio Eco Actual Febrer 2018
