Carlos de Prada, guardonat, entre altres, amb el Premi Nacional de Medi Ambient i el Global 500 de l’ONU, és president de FODESAM (Fons per al Desenvolupament Ambiental) i responsable de la campanya “Llar sense tòxics”.
Segons la pròpia Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), “prop de la meitat de les mostres d’aliments europeus tenen nivells detectables de residus de pesticides”. No obstant això, argumenta que només un petit percentatge de mostres, supera els Límits Màxims de Residu (LMR) establerts. És així?
Doncs la veritat és que, el que avui sap la ciència sobre això planteja una gran incertesa sobre si els LMR i la IDA (Ingesta Diària Admissible) compleixen adequadament la seva funció d’oferir una plena garantia sanitària. Hi ha una sèrie de fets que, especialment en el cas dels pesticides disruptors hormonals, fan trontollar l’aparença de seguretat d’aquests nivells legals de substàncies a què ens exposem quotidianament. Un d’aquests fets, s’indica fins i tot en informes de l’OMS, és que per a aquest tipus de substàncies no està clar que pugui existir cap nivell segur, per baixa que sigui la concentració, a causa de la forma de funcionament del sistema hormonal sobre el qual actuen. Especialment, sobre els sectors de població més sensibles com els nens o les embarassades. Els actuals sistemes oficials de test de seguretat química no serveixen per avaluar adequadament aquest tipus d’efectes. A més, resulta totalment insuficient que només avaluï i no massa bé, el risc d’exposar-se a un pesticida aïllat, quan la realitat és que ens exposem simultàniament a mescles d’ells. És l’anomenat “efecte còctel”, que no es té en compte malgrat la seva importància.
Segons un recent informe d’Ecologistes en Acció, peres, pomes, préssecs, taronges, espinacs, cogombres … de cultiu convencional, resultaven estar molt contaminats amb residus de pesticides disruptors endocrins. Ens trobem aquí davant d’aquest “efecte còctel”?
Efectivament, en una simple fruita de cultiu convencional, una poma, una maduixa, etc., pot haver 10 o més pesticides alhora. I si a això li sumem els altres aliments no ecològics que arribarem a ingerir en un mateix àpat, cadascun amb els seus respectius pesticides… I encara hi ha més,… si tenim en compte que una persona sol tenir ja en el seu cos molts altres contaminants…, el còctel és encara més gran. Ens exposem doncs, no a substàncies aïllades sinó a mescles d’elles i sabem que l’efecte d’aquestes barreges pot arribar a ser centenars de vegades superior al de les substàncies aïllades.
Però no havia prohibit fa anys la UE l’ús de pesticides alteradors del sistema endocrí?
Sí, veient l’amenaça que representava per a la salut pública l’existència de pesticides amb aquestes propietats de disrupció endocrina, el Reglament 1107/2009 de plaguicides de la Unió Europea va establir que no s’havien d’autoritzar pesticides que puguin causar aquest tipus d’efectes. No obstant això, la prohibició no s’ha complert fins a la data a Europa, ni està clar que vagi a aplicar-se degudament, per una sèrie de maniobres de la indústria química que, amb la col·laboració de diferents entitats, han retardat i intentat deformar la seva aplicació. La Comissió Europea, que tenia l’obligació legal de publicar aquests criteris abans de desembre de 2013 -influïda per les pressions dels fabricants de pesticides- va retardar diverses vegades la seva publicació. En 2016, va presentar una proposta, que no s’adequava als criteris defensats per la comunitat científica i que va ser durament criticada per nacions com Suècia, Dinamarca i França. Tal com estan ara les coses sembla que la població espanyola i europea seguirà exposant-se durant molt temps als pesticides disruptors endocrins. Per això s’insta en l’informe a que els governs prenguin mesures al respecte a altres nivells.
Quines podrien ser les mesures?
Doncs fonamentalment la regulació, les campanyes d’informació ciutadana sobre els riscos reals d’aquests pesticides disruptors endocrins (informant, per exemple, que són substàncies sense llindar segur clar, sobretot durant la gestació, així com de les formes per evitar-ne l’exposició, com l’alimentació ecològica …) i l’agroecologia, per exemple. Dinamarca, ja ha posat en marxa un pla nacional per promoure l’agricultura ecològica i porten ja molt de temps reduint l’ús de pesticides.
Quin paper juga l’agricultura ecològica en el futur?
Doncs crec que és l’única forma viable d’alimentar els 9.000 o 10.000 milions de persones que pot tenir el món en l’any 2050. Per contra, l’agricultura industrial, basada en l’agroquímica és una amenaça per a aconseguir-ho. Multitud d’estudis i informes (fins i tot de la pròpia ONU), manifesten que l’agricultura industrial de la agroquímica i els monocultius és un absolut fracàs. No s’ha acabat amb la fam al món, s’han afavorit les plagues, empobrit els sòls, que s’han enverinat junt amb les aigües, s’ha danyat la biodiversitat greument, ha destruït ocupació i és menys rendible per als agricultors…. augmenta el canvi climàtic i acaba amb la pol·linització (que és clau per a la producció mundial d’aliments). L’agricultura ecològica és, per contra, infinitament més productiva, més competitiva econòmicament, beneficia més persones i produeix aliments més sans i nutritius.
Autora: Marta Gandarillas, periodista
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Maig 2018
