Sé que hi ha multitud d’excepcions, però cada dia m’impressiona més, la despreocupació que la nostra moderníssima societat mostra pel medi natural.
Aquesta actitud alarmant d’incoherència, és assumida com a “normal” sense plantejar el més mínim dubte. Primer, a través d’una cultura antropocèntrica que facilita la desconnexió amb el natural; així a la natura que ens acompanya en el viatge, l’anomenem “medi ambient” per tenir la sensació que nosaltres som simples observadors d’aquest altre món allunyat i doblegat, que encara que pròxim, està fora de les nostres ocupacions més immediates.
Segon, guiats per la desídia, deixem la seva protecció en mans dels polítics o dels tècnics; uns, regits per la immediatesa del poder i portadors d’un enorme desconeixement en aquests temes, i els altres, alliçonats en l’axioma que qualsevol impacte ocasionat per l’activitat humana té solució a través de la tècnica i el capital.
I finalment, en el tercer lloc del rànquing de la insensatesa, en no ser testimonis directes e immediats de la degradació, sembla que tot succeeix en països “menys desenvolupats”; només quan “la caixa tonta” ens mostra les conseqüències del nostre model unificat de consum sobre la nostra salut, sobre l’extinció d’espècies, sobre la contaminació d’aigües i sòls, sobre les poblacions d’éssers humans que han de fugir del seu mode de vida, només en aquests segons, ens parem a pensar que la lògica que dirigeix les nostres actuacions sobre el medi ambient no és la correcta.
Aquesta forma desconcertant d’actuar és molt més impactant quan parlem del sòl, aquesta capa que constitueix la coberta de la superfície terrestre, la “pell del nostre planeta”, vital per a l’ésser humà ja que el sòl no només ens proveeix d’aliment, sinó que és la base reguladora de la nostra existència en aquest planeta.
Ignorants de la transcendència de la seva conservació, deixem la seva protecció en mans de tecnòcrates
El sòl, no és només un substrat productiu; és el responsable de serveis ambientals que fan possible el benestar humà: és mitigador del canvi climàtic, receptor i recol·lector del carboni, receptacle de l’aigua dolça, aixopluc d’una enorme biodiversitat, filtre regulador de plagues i malalties, medi per subministrar oxigen a l’atmosfera a través de les plantes que sosté, és font de salut i de benestar i és al cap i a la fi, el substrat sobre el qual desenvolupem la nostra existència.
La nostra relació amb el sòl també té les seves incoherències. Culturalment l’hem anomenat sòl en comptes de terra, primer per diferenciar-lo del planeta i segon per allunyar-nos de la “sacralitat” del terme “mare terra”, per oblidar-nos de l’obligació de la seva cura, de la gratitud per la seva fertilitat.
Ignorants de la transcendència de la seva conservació, deixem la seva protecció en mans de tecnòcrates que el consideren un substrat inert i de legisladors que ens demostren com, el maó, que al cap i a la fi és argila transformada, és més important que la seguretat alimentària local i global.
Així, i un cop més, la terra fèrtil cedeix davant d’altres usos especulatius: aixequem urbanitzacions i carreteres i segellem quilòmetres de sòls que mai tornaran a tenir la menor possibilitat d’engendrar la vida; desforestem terres fràgils de vocació forestal per conrear “aliments” que degraden el sòl, perjudiquen la salut i generen pobresa en biodiversitat i en economia local.
Al costat de la construcció i la desforestació, l’acaparament de terra per multinacionals, es realitza de forma silenciosa i paral·lela a la marginalització de l’agricultura a petita escala.
La terra propietat de petits agricultors disminueix perquè és impossible rendibilitzar-la dins d’una PAC (Política Agrària Comuna) emmotllada al intensiu i al industrial; al mateix temps, recuperar la terra, per tornar i/o establir-se al camp, és pràcticament impossible per a la joventut rural i la pagesia com posa de manifest l’informe sobre la situació pel que fa a la concentració de terres agrícoles a la UE: “Com facilitar l’accés dels agricultors a la terra?” (2016/2141 (INI).
Això no només està succeint en continents allunyats; sense anar més lluny Europa està patint de manera limitada però creixent aquest fenomen. L’informe “Abast de l’acaparament de terres cultivables a la UE” (2015), mostra la magnitud d’aquest procés. Actualment, els nous acaparadors anomenats “inversors agrícoles no tradicionals” -bancs, fons d’inversió i de pensions i altres actors financers- controlen una part en constant creixement de les terres cultivables i de les subvencions de la PAC.
El sòl entra i surt a caprici dels poderosos de l’agenda política internacional
Els polítics europeus, porten demorant l’aprovació de lleis conservacionistes per al sòl -des del 2017, hi ha damunt la taula del Parlament Europeu una proposta de resolució sobre Sòls que porta donant voltes des del 2006- .Mentrestant, les conseqüències sobre la degradació del sòl, la contaminació d’aliments i de l’aigua o les repercussions sobre el canvi climàtic a causa de pràctiques de maneig agrari industrialitzades segueixen en progressió.
Com a societat humana hem perdut aquesta cosmovisió no excloent del medi natural. En ella, l’home, la dona, no són res fora del context de la seva integració amb el que els envolta i les conseqüències dels seus actes sobre el seu medi, sobre la terra que trepitgen, els repercuteix. En aquesta lògica no hi ha un entorn separat de l’ésser humà, ni tan sols hauria d’existir el concepte com a tal.
Crec que el que el que acabeu de llegir exigeix una reflexió assossegada i una mobilització activa. No oblidem que quan l’evolució va dirigir la creació cel·lular organitzada, el contacte amb el terra i l’acció d’un pensament creador va permetre el sorgiment del primer ésser humà.
Autora: Juana Labrador Moreno, Dra. En Biologia i professora d’Agroecologia a l’Escola d’Enginyeries Agràries de la Universitat d’Extremadura
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Març 2019
