El cànem ens ha acompanyat des de temps prehistòrics pel seu ús industrial i les seves propietats nutritives i beneficioses per a la salut. No obstant això, a partir de la dècada dels 70 del passat segle, després de l’aprovació d’estrictes regulacions i l’aparició de fibres sintètiques, el cànem va quedar relegat a un segon pla. En els últims anys, s’ha produït un ressorgiment del cultiu del cànem industrial al nostre país.
La planta va arribar a Espanya des de la Xina de la mà dels àrabs fa uns 1.500 anys. Des de llavors, es va desenvolupar una gran tradició del seu cultiu. Per exemple, en els vaixells amb els quals Cristòfol Colom va arribar a Amèrica hi havia unes 80 tones de cànem entre cordes, espelmes, xarxes, etc. La ciutat de Callosa de Segura, a la Comunitat Valenciana, es considera la capital del cànem. Va ser centre d’una potent indústria de fils, cordes i xarxes ja des de l’Edat Mitjana. Les diverses conjuntures mundials i l’especialització dels seus habitants, van fer de Callosa de Segura un referent dels treballs i de la indústria d’aquesta fibra durant el segle XX. Actualment, la història de la població lligada a aquesta planta es pot conèixer al Museu del Cànem de la localitat.
Del cànem s’obtenen tres matèries primeres: llavors, fibra i polpa. Les fibres són resistents, suaus, aïllants i absorbents, i s’empren en el sector tèxtil per a la confecció de vestimenta, xarxes, cordes, etc.; la polpa s’utilitza per a l’elaboració de cel·lulosa i paper; i les llavors per fer biocombustibles, lubricants, bioplàstics, aliments i cosmètics.
El cultiu de cànem també comporta beneficis per al medi ambient com la protecció del sòl contra l’erosió
El cànem prové de la mateixa planta que la marihuana (Cannabis sativa), una planta anual de ràpid creixement, originària de les serralades de l’Himàlaia, a Àsia. El 1937 Estats Units va prohibir el seu ús amb l’objectiu d’afavorir el cotó i les fibres sintètiques, un veto que es va estendre pel món. Les Nacions Unides van introduir al cànem en el llistat de substàncies estupefaents de la Convenció Única de 1961, encara avui vigent.
Després d’anys de selecció genètica durant el segle XX, científics francesos van desenvolupar varietats amb un contingut de THC (tetrahidrocannabinol, també conegut com delta-9-tetrahidrocannabinol, el principal constituent psicoactiu del cànnabis) molt baix, i gràcies a aquestes aportacions es van introduir noves regulacions . Les esmentades varietats són les que es destinen a l’ús industrial i alimentari, i és a les què ens referim en parlar de cànem industrial.
Els valors límit de THC específics per al cànem industrial es van establir per primera vegada l’any 1984 a la Unió Europa per “protegir la salut pública”: un límit del 0,5% fins a 1987 i del 0’3% després d’aquest any. Des de llavors, el valor límit de THC del 0,3% per al cànem industrial s’ha utilitzat internacionalment. No obstant, la UE va reduir el límit al 0,2% el 1999, una mesura que no va agradar gens a l’Associació Europea de Cànem Industrial (EIHA, per les sigles en anglès), que demana augmentar de nou el límit al 0,3 % perquè els països de la UE no tinguin un desavantatge competitiu. “Des d’un punt de vista científic, no hi ha cap raó per a un límit de THC del 0,2%. De fet, 0,2% és tan segur com el 0,3%”, detallen al seu web.
A Espanya, el cultiu de cànem industrial està regulat des de fa 20 anys pel Reial Decret 1729/1999, de 12 de novembre que autoritza 25 varietats de cànem industrial amb un contingut de THC per sota del 0,2% i estableix les normes per a la concessió de les ajudes al lli tèxtil i al cànem.
En els últims anys, s’ha produït un ressorgiment del cultiu del cànem industrial al nostre país
Els cinc països del món que actualment produeixen més cànem en el seu territori són la Xina -no va prohibir el seu cultiu com en molts altres països i ara és el principal productor-, Corea del Sud, França -és el líder pel que fa a la producció de llavors- , Xile i Holanda.
Les llavors de cànem industrial, que, com hem dit no contenen THC ni altres cannabinols de la marihuana, són un dels anomenats superfoods (superaliments, en català) que tant s’han posat de moda en els últims anys -com les llavors de chia o de lli-. Per què? Per la seva alta aportació proteica i per ser una proteïna completa que aporta tots els aminoàcids essencials. També destaca la seva aportació en magnesi i ferro, en vitamines del grup B i vitamina E, i en els àcids grassos omega 3 i 6.
Les llavors de cànem, se solen trobar ja pelades i llestes per menjar. Es poden utilitzar per a elaborar beguda o llet de cànem o per complementar plats de pasta, amanides, cremes, salses i batuts o també per afegir a iogurts i cereals. Les fulles es consumeixen crues, en sucs o infusions, i serveixen fins i tot per fer sabons. L’oli es pot usar, sempre en fred, com amaniment o en l’elaboració de salses, i la farina de cànem per fer pa de pessic o pans.
Entre els seus beneficis per a la salut, destaca que tenen un efecte protector davant malalties cardiovasculars, ajuden a regular el sucre en sang, contribueixen a retardar l’envelliment cel·lular i milloren la funció del sistema immunològic. Així mateix, les llavors de cànem són beneficioses per a combatre el cansament i la fatiga, prevenen artritis i reumatisme, milloren la síndrome premenstrual i la menopausa, i regulen el trànsit intestinal.
I encara més, el cultiu de cànem també comporta beneficis per al medi ambient com la protecció del sòl contra l’erosió. No necessita productes químics per al seu creixement i cura i, en ser un substitut de la fusta, evita la desforestació. És, per tant, un cultiu mil·lenari amb un gran potencial que ha estat oblidat durant molts anys.
Autora: Cristina Fernández, Periodista & Blogger, www.paladarvegano.blog
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Abril 2019
