La creixent contaminació dels mars del planeta posa en risc la nostra salut. Els aliments que s’extreuen per al consum contenen una infinitat de substàncies químiques perilloses. Una d’aquestes substàncies altament tòxiques és el mercuri, element químic que forma part de l’escorça terrestre com a mineral anomenat cinabri, sulfur de mercuri.
El mercuri és un metall pesat singular, ja que és l’únic que en condicions normals de temperatura és líquid. Les seves característiques químiques el fan tremendament volàtil, i un cop s’incorpora a l’atmosfera en forma gasosa, és transportat a grans distàncies per després ser arrossegat per la pluja fins a les aigües de rius i mars, que contamina.
La principal via d’alliberament de mercuri a l’entorn és antròpica. Les diferents activitats dirigides a produir i transformar aquest metall, com l’extracció minera de mercuri i el seu posterior ús en metal·lúrgia, i els variats processos industrials en els quals el mercuri està present, són el seu origen. Principalment es genera en la depuració de gas natural, la producció química, així com processos de combustió de combustibles fòssils en centrals tèrmiques, incineradores i cimenteres. Aquests processos han propiciat la seva introducció de forma massiva a l’atmosfera, aigües i terres del planeta, incrementant els efectes adversos per a la salut humana i el medi ambient.
El mercuri ha tingut i té múltiples usos i aplicacions. S’ha usat en la fabricació de pintures, bateries i piles, làmpades fluorescents i de baix consum, aparells elèctrics i electrònics, en la indústria del plàstic, en fitosanitaris i biocides, en aparells de mesura com termòmetres i baròmetres, i en medicina com a part de vacunes, medicaments i amalgames dentals. Però a causa de la seva alta toxicitat, les restriccions per a la fabricació i prohibicions d’ús són cada vegada més grans. A Europa està prohibida la fabricació i comercialització de nous productes amb mercuri i nous processos de fabricació que impliquin l’ús de mercuri o de compostos de mercuri, excepte si hi ha beneficis significatius, i sempre que no impliquin riscos per a la salut i el medi ambient, i no hi hagi alternatives viables sense l’ús d’aquest metall.
El peix blau és el que concentra major quantitat de metilmercuri, fonamentalment en les seves vísceres i greix
El mercuri pateix una sèrie de transformacions químiques durant el seu desplaçament a través de l’atmosfera, aigües i sòl, passant de la forma inorgànica metall fins a la forma orgànica, que és la més tòxica per a la salut. El mercuri orgànic es troba en l’aigua, principalment com metilmercuri i com dimetilmercuri. La metilació de mercuri inorgànic es produeix per l’acció dels bacteris en l’aigua o sòl. Un cop sintetitzat, entra a formar part de la cadena alimentària al ser ingerit per les formes de plàncton i pels succionadors dels fons marins que s’alimenten dels bacteris. El plàncton és el suport base de gran nombre d’espècies de peixos i crustacis, de manera que el metilmercuri passa al següent nivell de la cadena alimentària. Així successivament. Els peixos més grans són els que per la seva llarga vida van acumulant majors quantitats de metilmercuri. Els depredadors acumulen el mercuri de les seves preses.
Quan un animal ingereix metilmercuri aquest roman indefinidament en el seu organisme. El metilmercuri és soluble en el greix, i és en el teixit adipós on s’acumula. El peix blau és el que concentra major quantitat de metilmercuri, fonamentalment en les seves vísceres i greix. La concentració del metall en els teixits augmenta amb el temps. Així, les espècies que ocupen un nivell superior a la cadena alimentària acumulen deu vegades més mercuri que les espècies de les quals s’alimenten. Aquest procés es denomina biomagnificació.
Els efectes nocius del mercuri es coneixen des del segle passat. El 1956 es va produir una intoxicació massiva pel consum de peix contaminat a la badia de Minamata (Japó). Una empresa química abocava directament a l’aigua de la badia el mercuri que emprava com a catalitzador per a la producció industrial. En 1911, a l’Iraq, es va produir un enverinament massiu per consum humà de llavors d’ordi i blat tractades amb un fungicida a base de metilmercuri. Van morir 500 persones. Però en tots dos successos els adults no es van veure afectats de manera tan greu com els nens, les mares dels quals havien consumit l’aliment contaminat.
El metilmercuri produeix toxicitat neurològica en nens, afectant principalment a la funció cognitiva, la memòria, la funció visual-motora i al llenguatge. Els efectes perjudicials del metilmercuri incideixen negativament en les primeres fases de desenvolupament del sistema nerviós del fetus, i continuen incidint en el desenvolupament fins als 10 anys. En la població adulta pot afectar la funció cognitiva, la reproducció i augmentar el risc cardiovascular.
El Ministeri de Sanitat, a través de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN), recomana a la població més vulnerable, com són les dones embarassades, dones lactants i els nens menors de deu anys, evitar el consum de diverses espècies concretes de peix en les que s’ha comprovat la presència d’alts continguts en mercuri. Es tracta del peix espasa o emperador, la tonyina vermella, el tauró en les seves diferents espècies, com el caçó, marrajo, mielgas, gat i tintorera, i el lluç de riu. En nens d’entre 10 i 14 anys, l’agència proposa limitar el consum d’aquestes espècies a 120 grams al mes. La ingesta setmanal tolerable de metilmercuri en adults és de 1,3 micrograms per cada quilo corporal.
La manera més eficaç de minimitzar l’exposició al metilmercuri, i als efectes perjudicials que per a la salut aquest tòxic implica, si es consumeix peix, és no consumir espècies que se sap que contenen un alt contingut d’aquest metall.
Autor: Raúl Martínez, Dietista-nutricionista, biòleg.
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Abril 2020
