Les plantes i animals silvestres s’han adaptat històricament als seus entorns naturals, en els quals han evolucionat per sobreviure sense la intervenció humana. Això els ha permès desenvolupar mecanismes de defensa natural per combatre les plagues i les malalties. Les plantes silvestres, per exemple, són capaces de resistir les plagues i la competència d’altres herbes a través de la seva capacitat d’adaptació i la seva relació amb els altres organismes del seu entorn, amb qui conviuen.
D’altra banda, els animals silvestres han desenvolupat un sistema immune fort a base de mecanismes de selecció natural de les espècies més resistents. També tenen la llibertat de moure’s en els seus entorns naturals, el que els permet evitar els focus de malalties i trobar aliments naturals rics en nutrients. En canvi, les plantes cultivades i els animals de cria estan sotmesos a pràctiques i condicions de cria controlades per l’home, que com més intensives i allunyades de les condicions naturals, menys saludables resulten. Per exemple, moltes plantes es cultiven en forma de monocultiu, que les fa més vulnerables a l’atac de plagues i malalties. La selecció i millora clàssica de plantes i animals s’ha fet mirant més la productivitat que no pas la resistència a plagues i malalties, el que ha comportat més producció però a costa d’afeblir les espècies cultivades.
Els adobs químics i els pesticides sintètics van començar a desenvolupar-se al segle XIX com una resposta a la necessitat d’augmentar la producció agrícola per satisfer la creixent demanda de menjar d’una població en expansió. El primer adob químic sintètic va ser el sulfat d’amoni, desenvolupat el 1842 pel químic alemany Justus von Liebig, seguit pel nitrat de sodi i altres adobs químics, que van permetre als agricultors augmentar la producció en les terres de cultiu esgotades.
Pel que fa als pesticides, el primer pesticida sintètic conegut va ser el DDT, descobert el 1939 pel químic suís Paul Hermann Müller. El DDT va ser àmpliament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial per controlar les plagues de mosquits que transmetien malalties com la malària. Després de la guerra es va convertir en un dels pesticides més utilitzats a nivell mundial per controlar les plagues agrícoles. En les dècades següents es van desenvolupar molts altres pesticides per controlar plagues i malalties agrícoles, com ara insecticides, fungicides i herbicides. Aquestes substàncies, malgrat són parcialment efectives, també poden ser perjudicials per a la salut humana i l’ecosistema en general. A més, el seu ús continuat també genera resistència en les plagues, el que fa que els pesticides siguin menys efectius.
L’ús d’antibiòtics en la ramaderia va començar a la dècada dels 40, amb la introducció de la penicil·lina i la tetraciclina, utilitzats principalment per tractar i prevenir malalties en els animals de granja, i es va observar també que promovien el creixement dels animals. Això ha comportat un ús generalitzat d’aquests medicaments en la producció animal, especialment en el sector porcí i avícola. L’ús de medicaments com a promotors de creixement per incrementar la producció ha estat durant molt de temps una pràctica estesa en la producció animal intensiva. No obstant, en molts països ja s’ha prohibit l’ús de promotors del creixement per la seva possible implicació en problemes de salut humana i pel seu impacte en el benestar animal, amb efectes secundaris com ara estrès, problemes de comportament i malalties.
Malgrat tot, en ramaderia convencional es segueixen utilitzant grans quantitats d’antibiòtics i altres medicaments per prevenir i tractar les malalties dels animals, ús que ha col·laborat al desenvolupament de resistències als antibiòtics, el que és molt preocupant, ja que les infeccions bacterianes resistents als antibiòtics són més difícils de tractar i resulten molt perilloses per a la salut humana. A més, els animals s’alimenten amb pinsos tractats amb pesticides i herbicides, el que pot provocar la presencia de toxines en els aliments.
Amb el temps s’està començant a entendre millor els efectes negatius de tots aquests productes en la salut humana i en l’entorn natural, la qual cosa ha portat a una regulació creixent del seu ús i a la recerca i desenvolupament de tècniques alternatives de control de plagues i malalties, com la gestió integrada de plagues i la producció ecològica.
La producció ecològica s’ha desenvolupat com una resposta a preocupacions sobre la sostenibilitat ambiental, el benestar animal i la salut humana en l’agricultura, la ramaderia i la producció d’aliments. Es basa en la eliminació o reducció de l’ús d’insums sintètics, com ara adobs químics, herbicides i medicaments de síntesi, i la promoció de pràctiques agrícoles més respectuoses amb el medi ambient i el benestar animal.
En la producció ecològica s’utilitzen mètodes més naturals per controlar les plagues i les males herbes. Aquests mètodes inclouen la rotació de cultius, la selecció de plantes resistents, l’ús i potenciació dels depredadors naturals de les plagues, com ara insectes i aus, l’ús de trampes i tractaments amb productes menys persistents i nocius. L’èmfasi en la prevenció de malalties es fa amb pràctiques de gestió adequades, com ara la selecció de races resistents, l’ús de probiòtics i prebiòtics, i la gestió de la biodiversitat. A més, els animals són alimentats amb aliments ecològics, sense tractar amb pesticides ni herbicides.
El canvi climàtic i els seus efectes està qüestionant la capacitat d’adaptació de les plantes a canvis tan ràpids, el que posa en perill tot el sistema agroalimentari global, començant per la ramaderia intensiva.
Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Juny 2023
