Aquest passat mes d’abril ha entrat en vigor a França el nou etiquetatge semàfor. La ministra de Sanitat, Marisol Touraine ha presentat aquest nou format anomenat Nutri-Score, el qual adopta un codi de color d’acord amb la qualitat dels aliments.
El seu objectiu és millorar la informació als consumidors i disminuir el consum de productes amb alt contingut de greix, sal i sucre. Aquest etiquetatge serà opcional, la normativa europea no permet que sigui obligatori. Però el Ministeri té la intenció d’aprovar “una ordre perquè els fabricants puguin posar el logotip sobre els paquets en les prestatgeries dels supermercats”.
Una cosa similar ja passa en altres països del nostre entorn com des de fa anys al Regne Unit o països com Xile que l’estiu passat va aprovar un reglament perquè tots aquells aliments alts en calories, sucres, sodi i greixos saturats, tinguin un advertiment a la cara principal del seu envàs on s’informi sobre l’alt contingut d’aquests nutrients. Això s’ha realitzat a través d’un logotip imprès: un octàgon, de fons negre i lletres blanques, amb la llegenda “Alt en” semblant a un signe “STOP”. A més, a les escoles es prohibirà la venda d’aquests productes.
Per què és tan important adoptar aquest tipus d’etiquetatge semàfor?
Els resultats de diversos estudis indiquen que actualment les etiquetes sovint aporten més opacitat que transparència al sistema alimentari. Això dificulta enormement la presa de decisions raonades al voltant del producte en qüestió. I això és degut no només a les característiques d’aquestes dades, en termes de format i terminologia emprada, sinó també, i principalment, per la quantitat i varietat de dades present en les etiquetes, que tendeixen a desorientar més que informar a qui consumeix. Una situació que s’accentua especialment quan apareixen segells que suposadament garanteixen les qualitats específiques d’un aliment o quan les persones consumidores es creuen amb una potent campanya publicitària en la qual s’aconsegueix que aquestes els dipositin bona part de la seva confiança.
En aquest punt cal recordar que una condició necessària per garantir el seu dret a la salut és que les persones consumidores disposin d’informació eficaç que els permeti triar adequadament els aliments que van a consumir, de manera que la dieta que configuren sigui saludable. Això és justament el que no s’està complint.
Sabem a més que mentre que moltes persones consumidores dediquen temps, esforç i diners tractant de canviar la seva dieta, la majoria de les nostres conductes alimentàries es produeixen, en realitat, sense pensar. Les decisions que marquen els nostres hàbits alimentaris són majoritàriament ràpides, cognitivament “frugals”, inconscients i automàtiques. Una persona comuna pren al voltant de 226 decisions diàries directament relacionades amb la seva alimentació, quan se li pregunta, en canvi, diu que en pren una mitjana de 14,4. És a dir, la immensa majoria són inconscients i molt ràpides.
Per tant no és casualitat que les estadístiques i les enquestes sobre l’etiquetatge actual diguin el que diuen: que no s’entenen, que no es llegeixen o, fins i tot, que, encara que el consumidor hagi dedicat minuts a llegir-les i tingui la capacitat de entendre-les, segueixi optant per les opcions menys saludables.
Per aquest motiu necessitem també a casa nostra una regulació com l’aplicada a França que superi l’actual normativa europea que és clarament ineficaç. Aquesta normativa europea es tracta d’un reglament aprovat el 2011, on després de dos anys de dures pressions per part de la indústria alimentària, finalment es va aprovar. Les negociacions es van realitzar durant l’any 2010 i encara avui dia és recordada com la major operació de pressió corporativa exercida mai sobre el Parlament Europeu. Les eurodiputades recorden que el dia de la votació van aparèixer les instruccions de vot negatiu sobre els seus escons, disposades allà per la CIAA (Confederació de la Indústria d’Aliments i Begudes de la Unió Europea). Algunes diputades fins i tot van donar per fet que era documentació oficial dels seus partits.
Saben perfectament el que diuen tots els estudis que coincideixen que sistemes intuïtius i adaptats a la compra com l’etiquetatge semàfor tenen una alta taxa d’eficàcia, la qual cosa és una mala notícia per a la gran indústria alimentària.
I a Espanya, llavors?
Doncs per ara res de res. Bé sí, el nostre Govern segueix fidelment els arguments de la indústria alimentària amb arguments que són realment sorprenents. En una de les seves últimes declaracions sobre el tema (en març 2016), la ministra d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Isabel García Tejerina: “no està d’acord amb aquest tipus de semàfors, que classifiquen amb un color vermell, groc o verd a els aliments, per ser més o menys saludables, en funció del seu contingut en greix, sucre o sal”.
Lamentablement el Ministeri oblida que en els últims anys a l’Estat espanyol s’ha incrementat molt considerablement el consum d’aquests nutrients crítics. Tot i que la immensa majoria de la població sap que cal reduir-lo, aquest no fa altra cosa que augmentar.
Tan sols un 30% del que gastem en alimentació es destina a aliments frescos, la resta és alimentació procesada
Oblida a més que en el cas d’Espanya, es constata que el principal factor de risc que està reduint la salut de la població, és l’alimentari, que som segons l’OCDE el primer país de la Unió Europea en taxa d’obesitat infantil i el segon del món darrere dels EUA, que 1 de cada 4 morts està relacionada amb la mala alimentació i que el 20% del pressupost públic de salut es destina a malalties derivades d’aquesta mala alimentació.
La pregunta és òbvia. Si aquest sistema funciona, si ho recomana l’OMS, si és legal, per què no s’implementa a casa nostra? Serà un simple oblit? o serà que hi ha interessos de grups empresarials per damunt de la salut dels ciutadans?
Autor: Javier Guzmán, director de VSF Justicia Alimentaria Global
Bio Eco Actual Maig 2017
