Amb la nova onada de persecució a les teràpies naturals no està de més recordar que, en lloc de parlar de “pseudoteràpies” (ficant tot i a tots els professionals que practiquen les teràpies naturals o complementàries en un mateix sac) s’hauria abans d’escoltar, entre d’altres, a la pròpia OMS (Organització Mundial de la Salut) i seguir els passos d’altres països de la UE i de la resta del món per regular, per fi, un sector que a Espanya està en una “curiosa” situació “alegal”: els seus professionals cotitzen i tenen el seu epígraf a Hisenda i a la Seguretat Social com “parasanitaris” però ni les formacions estan reglades, ni la professió regulada. En aquest mateix marc hi ha també la teràpia que ens ocupa en aquest número: l’Osteopatia.
L’OMS, que en el seu document “Estratègia de l’OMS sobre medicina tradicional 2002-2005” ja recomanava “la utilització, promoció i desenvolupament de l’osteopatia als Estats Membres”, considera l’Osteopatia “una professió sanitària de primera intenció i independent d’ altres”, és a dir, que els seus professionals, els osteòpates, treballen la salut dels pacients i poden exercir sense necessitat que el pacient vingui derivat per un altre professional de la salut.
A més, a la Unió Europea existeix des de fa dos anys la Norma UNE-EN 16686 sobre “Prestació de serveis d’assistència sanitària en osteopatia”, que Espanya no ha implementat però que defineix els criteris professionals, acadèmics i ètics dels professionals de l’osteopatia. Aquests criteris són: “la metodologia científica, el raonament clínic informat en la ciència, la pràctica clínica supervisada, l’avaluació externa d’alumnes i centres formatius, així com el desenvolupament professional continuat”. Tot això sembla que deixa poc espai per als que la inclouen com “pseudoteràpia”.
Però és que a més, l’Osteopatia no és una ciència nova. Va ser un metge cirurgià i enginyer, dels EUA, el doctor Andrew Taylor Still, qui a finals del segle XlX va establir que, “tots els elements que conformen l’estructura del cos (ossos, òrgans, teixits, fluids i articulacions) es troben interconnectats de manera integral” i que, per tant, qualsevol cosa que afecti a aquests elements afectarà a tot l’organisme produint diverses malalties que es reflectiran inevitablement en l’individu.
Still pensava que hi havia una relació directa entre les malalties que patien les persones i els problemes de postura del cos. Segons les seves pròpies paraules, “l’Anatomia és el primer, l’ últim, i està sempre present”. En conseqüència, per tractar el cos de forma integral, va desenvolupar un sistema de diagnòstic i tractament que s’enfoca a millorar la forma en què interactuen entre si tots els elements que conformen el nostre cos. Va ser entre 1870 i 1874, quan Still fa les seves primeres experiències osteopàtiques i després d’haver curat un nen amb disenteria, tracta i cura a altres 17 pacients més.
Erròniament se sol identificar a l’osteòpata només pel tractament dels dolors lumbars (problema que afecta el 80% de la població en algun moment de la seva vida) i per el seu abordatge a través de la mal anomenada manipulació vertebral el “cruixit articular” (que per cert no ve del xoc d’ossos entre ells, sinó d’un efecte de buit que allibera gas en separar l’articulació). Però l’osteopatia és molt més, això és només una mínima part del seu abordatge i si es fa és després d’un exhaustiu estudi anatomo-neuro-fisiològic global de l’individu i de la seva biomecànica vertebral. A més dels trastorns múscul-esquelètics (contractures musculars, tendinitis, etc..), l’ Osteopatia s’ocupa de trastorns digestius com còlon irritable, estrenyiment, acidesa, espasmes abdominals, etc…), trastorns respiratoris: bronquiolitis, refredats de repetició , sinusitis, tos no productiva, etc.., trastorns d’estrès (cefalees tensionals, cansament generalitzat…), prevenció de lesions, trastorns genito-urinaris: (incontinència, dolors menstruals…), trastorns durant l’embaràs (mal d’esquena o ciàtiques, dolor inguinal, cames inflades… El tractament osteopàtic pot ser doncs preventiu, curatiu, pal·liatiu o coadjuvant.
Com explica Jesús de Miguel, Cap del departament d’Osteopatia de la Clínica Philippus Thuban i Osteòpata en l’àrea de Traumatologia de l’Hospital Quirón San José “l’osteopatia és una terapèutica global en què tractem l’estructura perquè la fisiologia sigui més adequada i tingui millor funcionament i aprofitem el millor funcionament de la fisiologia perquè l’estructura es desenvolupi de la manera més adequada. Es tracta d’una tècnica integradora (es nodreix d’altres teràpies manuals i les integra en benefici del pacient) i es diferencia d’altres tècniques manuals fonamentalment en la seva base diagnòstica. Es fa una avaluació que té en compte per què et mous, com et mous i el perquè de com et mous i després s’ajuda del massatge, del drenatge limfàtic, de tècniques d’estirament etc…”
En l’osteopatia hi ha també un abordatge psicològic, en què , com diu Jesús de Miguel “es tenen en compte els factors d’estrès mecànic, allò que afecta l’estructura te a veure molt amb les emocions, amb la conducta, amb com ha desenvolupat l’estructura la persona des del naixement i té molt a veure la fisiologia, amb què fem a la vida, a què ens dediquem i com ens movem”.
En propers articles continuarem parlant dels seus principis, de l’osteopatia sacrocraneal i de l’anomenada osteopatia pediàtrica.
Autora: Marta Gandarillas, Periodista
Bio Eco Actual Maig 2017
