L’aigua constitueix més de les tres quartes parts de la Terra i cobreix un 70% de tota la seva superfície. Però no només el nostre planeta, també el nostre cos reflecteix la importància de l’aigua per a la nostra existència: som un 70% d’aigua, el cervell també conté un 70% d’aigua, la sang un 80% i els pulmons un 90%. L’aigua és font de vida i font de salut i des dels primers assentaments en els orígens de la humanitat, ja trobem evidències de la seva capacitat curativa.
Precisament aquest “estímul natural” que suposa l’aigua és la base de la Hidroteràpia, és a dir, la utilització de l’aigua amb finalitats terapèutiques.
Hidroteràpia: Una mica d’història
Ja en el Papir d’Ebers, (un dels més antics tractats mèdics que es coneix, redactat a l’antic Egipte, prop de l’any 1500 abans de la nostra era) es recull que els metges egipcis recomanaven, per a un bon estat de salut, diverses mesures higièniques entre les quals figuraven aplicacions d’hidroteràpia. També en l’Antiga Grècia, les dones dels macedonis es banyaven en aigua freda després de donar a llum als seus fills. Això no només era una mesura de neteja, també era un mètode per evitar les hemorràgies postpart, ja que l’aigua freda té una acció vasoconstrictora.
Pitàgores recomanava banys freds i dieta vegetariana per enfortir cos i esperit i Hipòcrates, el gran naturista de la història i el pare de la medicina, considerava la Hidroteràpia com un mètode terapèutic de primer ordre i la pell com la gran desintoxicadora de l’organisme.
Als segles XVII i XVIII, els doctors Sigmund i Johann Hahn van establir les bases dels tractaments amb aigua freda i de com els contrastos tèrmics activen l’eliminació de substàncies tòxiques a través de la pell. Van continuar la seva tasca, Priessnitz que va fundar un institut hidroteràpic a Gräfenberg, i Kneipp, al qual devem la possibilitat de personalitzar i dosificar individualment les aplicacions segons constitució, edat i malaltia. Però és William Winternitz, considerat com el fundador de la medicina naturista científica i de la hidroteràpia en particular, el primer a ensenyar-la en una Universitat, concretament a la de Viena el 1892. Ell va descobrir que l’aigua, en actuar en les terminacions nervioses de la pell, fa que aquesta transmeti missatges directament fins a un òrgan proper, o indirectament mitjançant “arcs reflexos”.
La Hidroteràpia és una teràpia global, ja que abasta una part curativa, una altra preventiva i una altra rehabilitadora
Hidroteràpia, Hidrologia, balneoteràpia, talassoteràpia: diferents conceptes en la teràpia amb aigua
Termal” o “Hidrologia Mèdica” que es dedica a l’estudi de les aigües mineromedicinals, marines i potables ordinàries i a les accions que aquestes tenen sobre l’organisme humà, tant en estat de salut com de malaltia. No obstant això, des del “decret de troncalitat” de 2014, a Espanya ja no es convoquen places MIR d’aquesta especialitat, i això malgrat que, en aquest any, 208.500 persones es podran beneficiar del Programa de Termalisme Social de l’IMSERSO.
Com dèiem, la Hidroteràpia consisteix en la utilització de l’aigua amb finalitats terapèutiques. Però segons els diferents orígens de l’aigua diferenciem entre:
- Hidroteràpia: empra aigua dolça, procedent de la xarxa general d’abastament.
- Hidrologia, Crenoteràpia o Balneoteràpia: fan servir aigua de deu mineromedicinal.
- Talassoteràpia: utilitza aigua de mar.
La Hidrologia Mèdica és el terme que s’utilitza a Espanya, mentre que a França se la denomina Crenoteràpia i a Alemanya i la majoria de països de l’Est d’Europa, Balneoteràpia. Tots ells es refereixen a l’aplicació d’aigües mineromedicinals juntament amb les circumstàncies ambientals pròpies del lloc de la cura. Es realitzen en instal·lacions especialitzades (balnearis) que asseguren els majors efectes característics de les aigües, ja que es troben al costat de la deu del qual emergeixen.
La Talassoteràpia utilitza l’aigua de mar i tots els altres factors que l’acompanyen: algues, llims, sorres, llum solar, com a agents terapèutics.
Galícia, terra de Balnearis
Precisament aquest mes en què es presenta la primera edició de BioCultura Galícia, ens trobem en una de les principals destinacions termals d’Espanya. Amb més de 300 fonts i 23 balnearis, Galícia és un important referent en turisme de salut d’Espanya. Les propietats de les aigües de les deus gallegues són conegudes des de temps anteriors a la conquesta romana. La Toja, Mondariz, Cuntis, O Carballiño, Guitiriz, Banys de Molgas …., els balnearis gallecs reben a uns 150.000 usuaris cada any.
Superant els 4 milions de litres d’aigua mineromedicinal al dia, Ourense és considerada la segona ciutat d’Europa en cabal termal només superada per Budapest. Les aigües termals de Ourense són aigües bicarbonatades, sòdiques, fluorades, litíniques i sulfurades, de mineralització mitjana, que estan especialment indicades per a tractaments reumàtics, afeccions de músculs, ossos o vies respiratòries, malalties de la pell, al·lèrgies … A més, la Ruta Termal del Miño està inclosa dins la Ruta Europea del Patrimoni Termal, reconeguda en 2010 pel Consell Europeu.
En el proper número parlarem de les diferents aplicacions d’aquesta terapèutica que és a més una teràpia global, ja que abasta una part curativa, una altra preventiva i una altra rehabilitadora. I és una teràpia respectuosa amb el medi ambient, que permet un desenvolupament sostenible i re-distribuïdor de la riquesa.
Autora: Marta Gandarillas, Periodista
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Març 2018
