La sobirania alimentària és un concepte que es refereix al dret dels pobles i les nacions a determinar les seves pròpies polítiques i pràctiques relacionades amb l’alimentació i l’agricultura. Aquesta idea posa èmfasi en la capacitat de les comunitats locals i dels governs per prendre decisions i controlar els aspectes clau de la producció, distribució i consum d’aliments.

Sobirania alimentària
©Marta Montmany

Aquest concepte ha estat promogut principalment per moviments socials, organitzacions no governamentals i grups de la societat civil. Les característiques principals inclouen l’autonomia de les comunitats per prendre decisions sobre els seus sistemes agrícoles i alimentaris sense dependre excessivament de les grans empreses agroalimentàries o les organitzacions internacionals. També posa l’èmfasi en garantir l’accés als aliments per tota la població, preservant la cultura i els sabers tradicionals, així com a la promoció de pràctiques agrícoles sostenibles que respectin els recursos naturals i no esgotin els sols o contaminin els ecosistemes.

La sostenibilitat és un objectiu inherent a la sobirania alimentària, que des d’aquesta òptica no es limita només al control i la gestió local de la producció d’aliments, sinó que també implica la responsabilitat de ferho de manera sostenible, buscant la protecció del medi ambient, la satisfacció de les necessitats actuals i futures, la reducció de la dependència de recursos externs i la resiliència del sistema alimentari davant de canvis climàtics i altres pertorbacions.

Hi ha diverses entitats internacionals i ONG que propugnen la sobirania alimentària com a concepte i com a objectiu en la política alimentària global, com “La Vía Campesina”, “Friends of the Earth International” o GRAIN, entre molts altres grups socials i ambientalistes.

Aquest concepte social de sobirania alimentària no compta amb el reconeixement dels organismes oficials que, en general, utilitzen termes com “seguretat alimentària”, “sostenibilitat alimentària” o “accés a aliments segurs i nutritius” en lloc del terme “sobirania alimentària”, que destaca més la importància de qui controla la producció i les decisions relacionades amb els sistemes alimentaris locals.

Sobirania alimentària
©Marta Montmany

No obstant això, alguns organismes oficials poden tenir un enfocament connectat amb els principis de la sobirania alimentària, tot i que utilitzin altres termes. Per exemple, la promoció de sistemes alimentaris locals i sostenibles, la preservació de la biodiversitat agrícola i el suport als petits agricultors. Alguns exemples d’iniciatives de Nacions Unides que treballen en àmbits relacionats amb la sobirania alimentària són el Programa Mundial d’Aliments (PMA) o el Programa per al Medi Ambient (PNUMA), així com, indirectament, el Banc Mundial, doncs tot i que el concepte de sobirania alimentària no és central en la seva missió, molts dels seus programes de finançament poden tenir implicacions per a la producció d’aliments locals i sostenibles.

Però encara hi ha una altra perspectiva de la sobirania alimentària que és rellevant per a als consumidors d’una àrea geogràfica o comunitat en particular i que, per tant, connecta directament amb tots nosaltres. I és aquella que relaciona el concepte general de sobirania alimentària amb la capacitat que té el sistema alimentari d’una zona concreta per autoproveïr-se d’aliments procedents de la mateixa àrea geogràfica. L’increment d’aquesta capacitat és clau per reduir la vulnerabilitat a les interrupcions en la cadena d’aprovisionament global. D’aquest fet ja en vam tenir un tastet durant la pandèmia de la Covid-19, en la que vam poder comprovar la gran importància de disposar d’una pagesia diversificada i propera.

Des d’aquest enfocament, la sobirania alimentària implica fomentar la producció local d’aliments per satisfer les necessitats alimentàries de la comunitat o la regió. Per aconseguir-ho es necessita un major suport als petits agricultors i a la creació de mercats locals per a aliments produïts a prop, amb l’objectiu de reduir la dependència de les importacions, especialment en productes que poden ser produïts amb èxit a la zona.

Aquesta aproximació també comporta preservar la biodiversitat agrícola i la cultura alimentària local, així com promoure les estructures de distribució local perquè els aliments puguin ser venuts a nivell local sense haver de recórrer llargues distàncies. La certificació oficial de la proximitat també esdevé un factor clau per donar confiança als consumidors.

Altres accions necessàries per incrementar la sobirania alimentaria passen també per implementar polítiques de compra pública que donin preferència als productes locals en els programes d’alimentació escolar, hospitals i altres institucions públiques; també és necessari garantir l’accés a la terra pels petits agricultors; i fomentar la consciència entre els consumidors sobre la importància de comprar i consumir aliments locals i sostenibles, promovent una major comprensió del sistema alimentari local.

Finalment, facilitar la creació de xarxes i cooperatives locals d’agricultors i consumidors, promovent la col·laboració i la distribució eficient d’aliments, així com fomentar la investigació i la innovació en pràctiques agrícoles i tecnologies que siguin útils i adaptades a cada zona.

Cada zona té necessitats i condicions específiques, de manera que les estratègies concretes poden variar, però la clau és involucrar activament a la comunitat local i treballar amb els petits agricultors i altres actors interessats en dissenyar i implementar polítiques i pràctiques que afavoreixin la sobirania alimentària. I recordar que les nostres eleccions a la taula, com a consumidors, tenen un impacte real en el món en que vivim. 

Autor: Isidre Martínez, Enginyer Agrònom

Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu

Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir
Bio Eco Actual Desembre 2023