Els envasos han evolucionat alhora que la història de la humanitat, amb materials com la fusta, l’argila, el vidre, el metall, el cartró, el paper encerat, l’alumini i finalment els diferents tipus de plàstics i els envasos multicapa. L’envasament industrial d’aliments va ser una revolució que en va permetre la conservació, l’emmagatzematge, la distribució i la comercialització a gran escala i en formats diversos que complien les expectatives i necessitats de la població i també de les empreses. Actualment, aquest sector se segueix desenvolupant per oferir conveniència, però també opcions tan respectuoses com sigui possible amb el medi ambient i amb la salut.
Per a l’envasament de productes ecològics s’apliquen els mateixos principis que per a la seva producció i elaboració. Cal minimitzar l’impacte en el medi ambient i no han d’afectar negativament la qualitat i la salubritat dels aliments, és a dir, no s’han de transferir substàncies contaminants o pròpies de l’envàs al producte. Això ens pot resultar especialment interessant en l’actualitat ja que surten a la superfície problemes de salut pública emergents i controvertits com els disruptors endocrins (substàncies amb efecte hormonal) o els residus de plàstics (microplàstics) al nostre propi organisme, procedents, en part, dels aliments envasats que hem consumit al llarg de la nostra vida.
Els envasos, en general, estan regulats a la Unió Europea (UE) amb normativa que fa referència als materials que són aptes per estar en contacte amb els aliments de consum humà. En aquest sentit han de complir que si hi ha algunes substàncies de l’envàs que puguin passar a l’aliment, aquestes no han de suposar un risc per a la salut humana, ni han de causar modificacions “inadmissibles” en la composició del producte, ni deteriorar-ne les propietats organolèptiques. A més, hi ha una política ambiental, la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) que obliga les empreses que posen envasos al mercat a assumir el cost i l’organització de la correcta gestió d’aquests residus, repercutint aquest cost en el preu al mercat del producte. A Espanya això s’aplica des de fa més de 25 anys per als envasos domèstics i per als comercials i industrials és aplicable des de l’1 de gener de 2025. Així, tots els responsables d’envasar productes per posar-los en el mercat o venda al consumidor tenen un paper a jugar en aquest sentit.
La normativa europea de producció i etiquetatge de productes ecològics no estableix requisits específics per als envasos, encara que sí que s’han de complir principis generals que afecten indirectament, com:
- respectar els ecosistemes i els cicles naturals;
- mantenir i millorar l’estat del sòl, l’aigua i l’aire, la fitosanitat i la salut dels animals i l’equilibri entre aquests;
- conservar els elements del paisatge natural;
- utilitzar l’energia i els recursos naturals amb responsabilitat;
- obtenir una àmplia varietat de productes d’alta qualitat per respondre a la demanda dels consumidors;
- garantir la integritat de la producció ecològica a totes les etapes dels processos de producció, transformació i distribució dels aliments.
Els envasos per a aliments ecològics haurien de tenir cura especialment de la salut de les persones i del medi natural, usant els materials més innocus i també els envasos més ajustats i estrictament necessaris. De fet, certes organitzacions ecològiques certificadores, com la Soil Association, Bio Suisse o Bioland, ja estableixen requisits més exigents, que les empreses associades compleixen voluntàriament com a gest addicional a la seva responsabilitat. En alguns casos no es permet l’ús d’envasos que tinguin clor com el PVC, i l’ús de metall o alumini només es permet en casos justificats.
El paper i el cartró reciclats, que podrien semblar una bona opció, tenen molts contaminants que poden passar als aliments com els components de les tintes o èsters de ftalats dels adhesius, podent tenir efectes cancerígens o estrogènics. No obstant això, a la UE no se’n limita l’ús, encara que sí a països propers com Suïssa, on no es permet l’ús de paper reciclat per estar en contacte amb els aliments, o el Regne Unit, on només es permet utilitzar el paper reciclat elaborat sense clor. I un dels polímers plàstics més utilitzats i considerats més inerts és el PET (tereftalat de polietilè) i com que encara no hi ha evidència suficient sobre que aquest material pugui ser un perill per a la salut, les ampolles PET es poden produir al 100% a partir de PET reciclat i això, actualment, les fa tan ecològiques com les ampolles de vidre retornables.
Actualment, la dispersió de contaminants, tant de components d’envasos com de pesticides i altres, al medi ambient és tan extensa que fins i tot els aliments ecològics poden estar tan contaminats com els convencionals. Tot i que ja hi ha propostes de taps i capes protectores de llaunes sense ftalats, la conversió a aquests materials més respectuosos és molt complexa i cara. I en aquest territori dels envasos apareixen també substàncies utilitzades en forma de nanopartícules que no estan tampoc exemptes de risc i controvèrsia.
Moltes estan en estudi i tres estan aprovades a la Unió Europea per al seu ús en envasos per a aliments com són el diòxid de silici, el carbó negre i el nitrur de titani. Se solen fer servir per impedir l’intercanvi de gasos entre l’interior i l’exterior de l’envàs o per protegir els aliments de la radiació ultraviolada. La nanotecnologia interessa ja que permet millorar l’eficiència dels envasos i reduir costos, però encara ens queda molt per saber sobre aquestes partícules de mida més petita que el que és present a la natura o al nostre propi organisme.
Autora: Laura I. Arranz, Doctora en Nutrició, farmacèutica i dietista-nutricionista
Subscriu-te a la Newsletter i rep cada mes Bio Eco Actual gratis al teu correu
Bio Eco Actual, el teu mensual 100% ecològic
Llegir Bio Eco Actual Juny 2025
